Elogi del personal sanitari
Visitar un hospital no és una experiència desitjable. No ho és ni tan sols quan hi anem a conèixer un nouvingut a la família, que acostumar a ser una notícia positiva. Ho fem perquè ens cal quan som malalts, o perquè volem visitar i acompanyar un ésser estimat, siguin els pares del nadó que acaba d’arribar a aquest món, un familiar o un amic fotut que es recupera o ho intenta. En el meu cas, ho he fet per aquest darrer motiu en els últims dies, i malgrat adonar-me que hi ha gent passant-ho malament i lluitant per recuperar-se, he redescobert el valor del personal sanitari que cuida i acompanya els nostres malalts.
L’hospital Joan XXIII de Tarragona està en obres. La Generalitat l’amplia per donar resposta a la creixent demanda sanitària que té el país, i perquè les instal·lacions estan velles. No el poden tancar, i, per tant, conviuen ordenadament els sanitaris, els malalts, els visitants i els treballadors que hi fan les obres. Ni l’estat de les instal·lacions, ni les reformes, ni les reivindicacions de millores laborals que mantenen actius els sindicats sanitaris alteren, aparentment, l’esperit professional i positiu d’infermers, doctors o personal de serveis del centre. I ho dic després de passar diversos dies vivint i veient l’experiència de com tracten i cuiden els malalts. No els ha faltat mai un somriure, una broma, una explicació ben donada que ha combinat calidesa genuïna amb cura tècnica rigorosa. Són uns professionals dels quals ens hem de sentir orgullosos. No només perquè cuiden a qui estimem, sinó perquè ho fan amb una actitud que alegra la vida dels qui no tenen un altre remei que posar-se en mans dels metges als nostres hospitals públics. I crec que o no ens adonem –perquè la majoria dels catalans ens trobem bé de salut i no ens cal anar a un hospital– o perquè si ens n’adonem, no ho diem prou.
No soc jo un expert ni un sociòleg, però ha estat evident per mi aquests dies adonar-me dels efectes psicològics i emocionals que aquesta actitud professional i positiva té sobre els malalts. Saber-se rodejat de sanitaris i metges atents i amb actitud positiva redueix la seva ansietat i l’estrès, els dona confiança, els redueix la sensació de soledat o despersonalització i, en general, els puja l’ànim, provocant una potencial recuperació més ràpida. Jo he vist com al meu malalt li canviava la cara quan entraven a l’habitació per portar-li el menjar, els medicaments, prendre-li les constants o preguntar-li com seguia. Fins i tot quan les respostes del malalt eren pobres, seques o d’algú cansat de tants dies tancat a una habitació, els professionals somreien, responien amb bon humor i treien ferro a una interlocució aspra. No deu ser gens fàcil mantenir aquest nivell positiu tot el dia, amb tots els pacients i en un entorn on els calen millores laborals i més mitjans.
Penso que entre les coses que no veiem (o que jo no veia prou) hi ha també l’efecte fisiològic d’aquesta actitud dels professionals sanitaris: un ambient emocional positiu ajuda a reduir la percepció de dolor que té un malalt, regula la resposta a l’estrès que genera estar ingressat i, al capdavall, fomenta recuperacions més ràpides (o estades hospitalàries més curtes), ajudant així a alliberar llits –que tanta falta fan– i la despesa sanitària d’un país com el nostre amb una sanitat universal com la que gaudim (i perdoni’m vostès que els ho recordi, però un servidor viu als Estats Units i els ho asseguro: ja els agradaria als americans tenir la sanitat que tenim a Catalunya!).
Imagino que el cansament de molts d’aquests professionals els porta a estar cremats, i que si no van a treballar així, amb actitud positiva, se’ls faria massa costa amunt anar a la feina. Sigui, però, per aquest motiu, o perquè saben que és el que professionalment volen mostrar, o per les dues coses alhora, aquestes línies són un elogi per la seva feina. Són un agraïment pel que fan, per com ho fan i per com això impacta positivament en la salut i el benestar dels qui estimem. No us ho agraïm prou!