Recordo la nit electoral de les eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona de 2003. En saber-se la victòria de Joan Laporta, amb un grup d’amics vam anar a la seu de campanya al passeig de Gràcia per viure els resultats en directe. Laporta estava eufòric, com els centenars de seguidors que corejaven el seu nom i veien en ell un nou rumb pel Barça. Aquell jove advocat representava un canvi per un club que necessitava una renovació urgent de lideratges, i els socis així ho van confirmar. Més de dues dècades després, l’era Laporta –que l’inclou a ell i, si se’m permet, als que han vingut després– està esgotada. El Barça torna a necessitar un canvi urgent, i qui avui té l’experiència i capacitat per conduir-lo és l’empresari Víctor Font.
No es pot negar que l’era Laporta ens ha donat grans alegries als barcelonistes. Són innegables els èxits esportius dels últims anys, pels que hem d’estar agraïts. Però la seva part de rauxa no pot tapar el desori de gestió que s’aprecia a molts racons del club: fitxatges que no arriben, comissions estranyes, incompliments de terminis…
Avui Laporta personalitza la institució i juga amb la idea que ell és el Barça i el Barça és ell, i aquest club centenari que tants estimem és més que el seu president. El Barça ha estat sempre un club plural i intergeneracional de socis i aficionats de diversos orígens i condició. Malauradament, avui el club està enfrontat amb molts dels col·lectius organitzats que integren aquesta base plural: des de la grada d’animació (potser perquè van cridar “Barça sí, Laporta no”), passant per les penyes o qualsevol que posi en dubte la línia oficial del Club. El Barça és més fort quan la seva pluralitat suma i empeny en la mateixa direcció, i per això cal tenir-la en compte. ¿Com pot ser que el nou Camp Nou reservi la meitat del seu aforament a turistes i deixi l’altra meitat a socis, els veritables propietaris del club?
Aquest personalisme que avui exerceix Joan Laporta, ¿és també l’origen de les improvisacions i contradiccions –¿enganys?– dels últims anys? Quin millor exemple d’això que dic que el sainet que hem viscut sobre el retorn al Camp Nou, les explicacions poc convincents amb els comptes del club o les inacceptables comissions a intermediaris que s’han conegut. La transparència s’ha esvaït, el Club no pot fitxar o inscriure els jugadors que vol i té un deute reconegut de 2.500 milions i unes pèrdues acumulades de 230 milions. Els comptes reclamen una nova gestió professional que garanteix el model, allunyi el fantasma de la societat anònima i torni a posar al soci al centre i el futbol i la resta de seccions al cor del projecte.
No podem ignorar que el futbol masculí és la gran secció del Club, i que els èxits de la seva secció femenina estan obrint nous espais d’il·lusió, però el Barça és un club poliesportiu on el bàsquet, l’handbol, l’hoquei o el futbol sala mereixen més l’atenció i menys retallades. El futur nou Palau, per exemple, genera més dubtes que certeses i no és clar que es pugui fer amb els 1.500 milions que es van obtenir per finançar l’Espai Barça atesos els sobrecostos que estan apareixent. ¿Improvisació un altre cop?
Alguns dels èxits esportius de les darreres temporades han pogut fer oblidar temporalment aquesta preocupació per la deriva en la gestió del club, però cada cop més socis en són conscients, potser perquè tothom sap que la falta de solvència econòmica posa en perill els resultats esportius. Des de fa temps, personalitats i col·lectius barcelonistes s’estan trobant per la coincidència de creure que cal actualitzar el Barça i tornar als orígens; i d’entre tots ells, la proposta de nou moviment transversal –amb personalitats com Jaume Guardiola, l’associació Sí al Futur de Víctor Font o el col·lectiu Suma Barça, entre d’altres– és la més solvent.
Font és un barcelonista de pedra picada que no només viu el Barça amb passió sinó que la balanceja amb un estil assenyat que acompanya amb dades i números. Seny i rauxa. Es va presentar a les eleccions del 2021, i és evident la seva evolució d’aquell candidat amateur del primer cop. Laporta el va voler desqualificar un dia retraient-li que representava un lideratge de PowerPoint, sense adonar-se que el retret era, en el fons, un elogi a la solidesa del seu projecte alternatiu a l’actual gestió desendreçada del club.
A Joan Laporta li hem d’agrair moltes coses. Avui, el millor servei que pot oferir al Barça és acabar el seu mandat i donar pas a un nou equip. Ho pot fer ell amb generositat o el soci amb el seu vot.
