Washington D.C. – Aquest diumenge, a Glendale, Arizona, es va acomiadar amb una cerimònia multitudinària a l’activista conservador Charlie Kirk, assassinat el 10 de setembre per un jove que, segons les autoritats, s’havia radicalitzat en els últims mesos. Kirk és l’última persona que ha perdut la vida als Estats Units assassinada en actes terroristes amb motivació política. La seva mort ha suposat un sotrac al moviment polític que lidera el president Donald Trump conegut com a MAGA, Make America Great Again. L’activisme de Kirk es definia per una retòrica política confrontacional i deshumanitzada. Defensava a ultrança el dret a portar armes, posicions xenòfobes, islamòfobes i contra les comunitats LGTBIQ+, així com una militància nacionalista cristiana excloent. Tot i això, després de la seva mort, ha estat elogiat per influents veus liberals al país com una persona de diàleg, malgrat que defensés posicions que podien generar radicalització o alimentar odi social. El cop anímic ha estat tan profund en el moviment MAGA i en l’entorn del president Trump que el mateix mandatari i, de retruc, l’ecosistema conservador que el defensa han començat una mana de cacera de bruixes en contra del que descriuen como moviments “d’esquerra radical”, als que fan responsables de l’assassinat i la violència política del país. El que no diuen ni Trump ni l’entorn MAGA és que la principal causa d’atacs terroristes amb motivació política no ve precisament d’ideologies radicals d’esquerres sinó de dretes.
Un treball publicat recentment per l’Institut CATO, un centre de pensament amb seu a Washington que es defineix com a llibertari, ha analitzat les dades d’assassinats en atacs terroristes amb motivació política des de 1975 (fins al 10 de setembre passat), i revela que en tots aquests anys al país han mort 3.597 persones. La xifra és alta perquè compten els morts als atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, Washington i Pensilvània, on van perdre la vida gairebé 3.000 persones. Si excloem, però, aquesta xifra, el nombre d’assassinats amb aquesta motivació queda en 618 persones assassinades en actes terroristes motivats políticament. L’anàlisi exclou els delictes d’odi individual “que sovint són difícils de distingir del terrorisme, i que són més personals i espontanis”.
D’aquetes 618 persones, 391 (el 63 %) van perdre la vida en accions violentes perpetrades per individus motivats per ideologia radical de dreta que inclou crims de “supremacia blanca, antiavortament, celibat involuntari (incels) i altres ideologies de dretes”. 141 (el 23 %) per ideologia islamista. I en tercera posició, 65 més (un 10 %) per ideologia radical d’esquerres, “incloent els motivats pel nacionalisme negre, el sentiment antipolicial, comunisme, socialisme, drets dels animals, ecologisme, ideologies antiblanques i altres ideologies d’esquerres”. El percentatge que resta és de vora el 3 % que l’estudi atribueix a Desconegut/Altres, Nacionalisme Estranger i Separatisme.
És clar, les dades són des de 1975, però el clima polític actual de retrets i acusacions de responsabilitat per aquesta violència convida a mirar què ha passat en anys recents. Si comptem només els assassinats per terrorisme motivat políticament des del 2020 –quan Donald Trump va començar la seva primera presidència–, els assassinats per aquesta causa sumen 79, dels que –segons l’anàlisi del CATO Institut–, 44 són atribuïbles a ideologia radical de dreta (54 %); 18 a l’esquerra (22 %), i 15 a l’islamisme (21 %).
És evident que als Estats Units hi ha un problema de violència política sostinguda. No és cert que n’hi hagi ara més que abans, ni que l’esquerra radical –com diu Trump i el seu entorn– sigui només el problema. La violència alimenta violència. La d’un sector esperona l’altre, genera odi i contribueix a la radicalització. Trump utilitza el darrer assassinat polític al país per accelerar la persecució als qui el critiquen o critiquen les seves idees, i promou el que els experts anomenen una cultura de cancel·lació de l’altre, i ho fa des d’una posició institucional, convertint-la en una política d’estat, erosionant una mica més les llibertats fonamentals d’un país que veu amb preocupació la deriva autoritària de la presidència.
