Washington D.C. – Fa temps que se sent a dir que els mitjans tradicionals desapareixeran, substituïts per les xarxes socials. Jo, però, veig més aviat una transformació en el consum, no una desaparició: l’audiència de ràdio, per exemple, continua creixent tant en formats tradicionals com en pòdcasts. El que sí m’inquieta és la pèrdua d’exigència en el llenguatge d’alguns periodistes de referència.
Fa no massa anys, d’un locutor de ràdio, d’un presentador de televisió o d’un redactor d’un diari s’esperava que ens informés amb un llenguatge correcte. Ja no dic sense faltes d’ortografia o castellanismes. S’esperava que utilitzés les paraules adequades per explicar-nos què ha passat, amb l’ús d’adjectius escaients (no dic cultes, però sí precisos), i –això especialment– sense paraulotes, grolleries o construccions gramaticals desastroses pròpies d’algú no educat. A principis dels anys 90, incomplir aquestes normes bàsiques podia ser motiu d’acomiadament. Avui no només les sentim cada cop amb més freqüència als mitjans audiovisuals, sinó que els mateixos que les diuen les defensen “perquè hem de parlar com la gent del carrer”, es justifiquen.
Per començar, la gent del carrer no és un grup homogeni de gent amb el mateix nivell de formació, experiència o antecedents familiars. No és cert que “la gent del carrer” digui constantment paraulotes, parli grollerament o no tingui la capacitat de construir correctament una frase per expressar-se. Què un periodista defensi l’ús d’un baix nivell lingüístic o gramatical amagant-se darrere “la gent del carrer” només pot tenir dues explicacions: o no coneix com és la gent del país o simplement no té el nivell (al menys, lingüístic) que hauria de tenir per fer de periodista (i tenir molta audiència no és sinònim de barra lliure).
En les darreres setmanes acostumo a sentir l’hora de màxima audiència de dues emissores de ràdio catalanes, les de les 8 a les 9 del matí. Els dos mitjans no són comparables, però sí que es poden posar d’exemple (un més que l’altre). «Hòstia, de debò?», vaig sentir l’altre dia d’un presentador que se sorprenia de la resposta que acabava d’escoltar d’un entrevistat. «Vam fotre unes mandonguilles!», va ser una altra perla. O els «merders» i «collons» per aquí i per allà. Tot per dir que som i parlem “com la gent”. No, la gent del carrer no parla tot el dia així; i no vull dir que tothom, en algun moment, pugui fer servir aquestes expressions, però no constantment, i menys un locutor de ràdio de referència. Els mitjans de comunicació, i els periodistes en particular, han d’elevar el nivell i exercir un cert paper educatiu amb l’ús del llenguatge.
La primera vegada que vaig asseure’m en una taula a la redacció de Catalunya Ràdio (eren les primeres pràctiques que feia en els últims mesos de Periodisme) em van explicar que cap notícia anava normalment a l’aire si abans no havia estat revisada per un equip de lingüistes que en feia les correccions i n’autoritzava l’emissió. Era un entrebanc més en el procés de redacció d’una notícia, sobretot quan el que vols com a periodista és que la teva nota surti a l’aire com més aviat millor.
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals – 3Cat té, sense dubte, l’objectiu de servei públic informatiu, però també lingüístic. Catalunya Ràdio i TV3 han ajudat no només a normalitzar l’ús del català en la societat, sinó en fer-ho d’una manera correcta (malgrat la relaxació lingüística d’alguns periodistes). De la mateixa manera, els mitjans privats com RAC1, la SER (en les seves desconnexions) i d’altres haurien de tenir aquest mateix objectiu i nivell.
Molts dels periodistes que són al capdavant dels seus principals programes s’omplen la boca de la importància del català i de fer-lo servir en l’àmbit públic. Reclamem que volen ser atesos en català a establiments o l’administració pública. Alguns fan fantàstics editorials defensant la causa i la importància de garantir el dret d’us de l’idioma propi del país, però quan comencen una entrevista o són al mig de les tertúlies, malmeten el llenguatge perquè així sonen com “la gent del carrer”.
Els periodistes tenim la responsabilitat de parlar correctament. I ho hem de fer per la gent del carrer, de manera respectuosa i educada. I amb els «hòsties», «fotre», «collons» o «merders» varis, malmetem una llengua que el que li cal és cuidar-la, elevar-la i fer que “la gent del carrer” –tota, l’educada i la que no, nascuda aquí o nouvinguda– l’aprenguin i l’utilitzin correctament. Aquesta és també una responsabilitat del periodisme català.
