Cambrers, sous i propines

Washington, DC. – Aquesta setmana un bon amic reflexionava a Twitter –si es que es pot reflexionar amb 140 caràcters– sobre el maltracte que darrerament diu que rep dels cambrers que l’atenen a bars o restaurants. “Si hagués de decidir els acomiadaments dels sector serveis segons com m’han servit als restaurants”, piulava, “el mes de maig hagués augmentat en 100.000 aturats més”. He de dir que el meu amic és un empresari cada cop més liberal i amant de la nul•la intervenció de l’estat en l’economia (es a dir poques normatives i auto-regulació del mercat). Si d’ell depengués, tots els cambrers que l’han atès en les últimes setmanes haurien de ser acomiadats pel que considera servei poc professional.

photoMés enllà de la coincidència que la majoria de cambrers amb els quals el meu amic ha tingut tractes l’han atès malament, la seva piulada a Twitter va embrancar-nos en un intercanvi de missatges sobre els sous i les propines.

Als Estats Units és habitual que, de mitjana, el client deixi al cambrer entre un 18% i un 20% de propina; és literalment el seu sou. Els empresaris només els paguen la Seguretat Social; la resta ve de la generositat dels clients en un país on sí hi ha cultura de deixar propina. Segons el meu amic, caldria importar aquesta pràctica perquè millorés l’atenció al client.

No crec, però, que això funcionés a Catalunya com sí funciona als Estats Units. No tenim cultura de propines generoses, i copiar el sistema faria encara més precari l’ofici de cambrer. Els estatunidencs són dels més generosos del món en aquesta pràctica; fins i tot si el servei és dolent, deixen propina–menys, segurament, però en deixen–.

A casa nostra podria funcionar un punt mig: l’empresari hauria de garantir al cambrer el sou mínim i oferir-li una bonificació sobre beneficis, a més de les propines. Als clients, però, ens caldria ser més generosos.

Article publicat el 08/06/13 a Diari de Tarragona

Anuncios