La pluja d’ahir no va deslluir el vermell de la catifa que tot i entollada en alguns punts, va suportar els tacons alts de les estrelles engalanades per a l’ocasió. Hi havia molts escots, espatlles a l’aire i brodats decoratius als frontals, cintures i cues remullades per l’aigua (encara no entenc perquè les actrius s’entesten en portar vestits de nit amb incòmodes llargues cues que els dificulten el caminar i molesten als altres, sobre tot en aglomeracions com aquestes).

Tots els convidats arriben entre les 5pm i les 8pm, i com que l’NBC televisa l’esdeveniment, el show va començar puntual. Les estrelles seuen distribuïdes en la cinquantena de taules rodones de la Ballroom de l’hotel, decorada i il•luminada per a la petita pantalla; sembla més un plató. La premsa en canvi, es distribueix a fora—a la catifa vermella—, i a dintre de l’hotel però no a la sala principal—a quatre sales diferents depenent del tipus de mitjà (escrits, gràfics, televisió o premsa).

A mesura que es coneixen els premiats, l’organització s’encarrega de passejar-los literalment per l’hotel. Un cop han recollit l’estatueta, passen entre bastidors i fan una primera parada a un set de televisió de l’NBC; d’allí van al Photo Room on els gràfics els treuen una instantània—bé, un miler. Centenars de flaixos colpegen les estrelles que somriuen i posen mirant a tort i a dret segons un o altre fotògraf el crida perquè mirin a càmera. El periple continua a l’Interview Room on, ara sense flaixos, però sí davant càmeres de televisió, els protagonistes atenen durant 5 minuts les preguntes de la premsa. Després, se’n tornen a la sala principal.

És interessant veure la interacció de la premsa especialitzada i els artistes a la sala d’entrevistes. La majoria de preguntes començaven amb un “felicitats pel premi”, “enhorabona” o “fas un paper magnífic a la pel•lícula”. O pitjor encara: “està molt afavorida amb aquest vestit”, “molt elegant el detall de les arracades” o d’altres del mateix estil. Moltes no són ni preguntes, sinó afirmacions positives que conviden a l’artista a lluir-se amb una resposta amable i egocèntrica. Tot plegat, una relació sorprenent que sinó fos perquè crec que el paper de la premsa és un altre, convida a sumar-s’hi. L’abducció del quart poder pel glamur és tal que fins i tot una periodista es va estar retocant el maquillatge durant 20 minuts mentre esperàvem el següent convidat (s’asseia a primera fila i ho va fer sense cap pudor davant de tothom).

Els artistes i la premsa dels Globus d’Or són una faràndula endogàmica mancada de crítica a la qual li falta la tan desitjada divisió de poders. Els uns viuen dels altres i els altres dels uns. En aquest joc de complicitat, segurament la premsa necessita més als artistes que a la inversa, perquè si bé és cert que l’opinió publicada pot influir en els espectadors, aquests són lliures de decidir si van o no al cinema. Mentre això passa, la ciutat de l’entreteniment, Los Àngeles, viu al marge dels Globus d’Or. Un taxista amb 20 anys d’exercici, m’explicava com ho veu: “Els premis estan sobrevalorats i sempre responen a interessos econòmics”. No sé si això és del tot així, però després de veure-ho en directe, fa una mica de pudor.