Washington, DC.- No és la primera vegada que escric sobre la privacitat i Internet. L’addicció a la xarxa i el vessament de dades privades ha esdevingut tant normal que escriure en contra et converteix en poc menys que algú d’un altre planta. Avui hi he tornat a pensar. Un fantàstic documental de la BBC explicava com el país amb més adolescent connectats a Internet, Corea del Sud, veu amb preocupació l’addició de joves que estan sempre on-line. Ansietat, insatisfacció, inestabilitat i perduda de sociabilitat són els símptomes de nois i noies sud-coreans que poder arribar a estar connectats fins a 18 hores al dia (sic). La sèrie de reportatges porten per títol ‘La revolució virtual’ i revel·len la quantitat d’informació personal que, sense adonar-nos o voluntàriament, entreguem a companyies com Google, Facebook, Amazon o e-Bay, moltes de les quals són gairebé monopolis mundials. El cas de Facebook és el més paradigmàtic i, al meu entendre, el més perillós. Aquesta companyia dirigida per un jove de 26 anys té més de 500 milions d’usuaris, els quals li han confiat noms, telèfons, aficions, correu electrònic, adreça postal, amistats, relacions sentimentals, orientació sexual, interessos culturals, fotografies, vídeos i una llarga llista de dades que ningú amb quatre dits de seny donaria a un desconegut que se li creués per carrer. Més encara: amb les aplicacions i funcionalitats d’aquesta gran xarxa social, els usuaris revelen fins a detalls inimaginables aspectes de la seva personalitat que de ser-ne conscients, evitarien sense miraments.
És cert que el concepte de privacitat d’uns anys ençà ha canviat radicalment, o dit d’un altre manera: ja no hi ha privacitat perquè tot és a la xarxa, fins i tot el que volem esborrar però que les companyies conserven emparant-se en la lletra petita d’unes condicions que acceptem sense llegir.
És en aquest context que he rellegit una conversa poc coneguda de l’aleshores adolescent fundador de Facebook, Mark Zuckerberg. Amb 19 anys i tot just haver posat en marxa l’experiment de xarxa social, Zuckerberg va titllar de curts de gambals (“dumb fucks”) als que responien sense pudor a les preguntes del perfil. “Tinc més de 4.000 e-mails, fotografies, adreces… (…) La gent em fa confiança”, deia un sorprès Zurckerberg que acabava de trobar la gallina dels ous d’or.
És evident que la tecnologia té una part positiva i una de negativa. Com en la majoria de coses, la virtut es troba en el terme mig, en l’equilibri, i per tant, en l’ús responsable; però per ser responsables, cal primer ser-ne conscients.
Gustau Alegret 