La responsabilitat en l’ús d’Internet

player.swf

Washington, DC.- No és la primera vegada que escric sobre la privacitat i Internet. L’addicció a la xarxa i el vessament de dades privades ha esdevingut tant normal que escriure en contra et converteix en poc menys que algú d’un altre planta. Avui hi he tornat a pensar. Un fantàstic documental de la BBC explicava com el país amb més adolescent connectats a Internet, Corea del Sud, veu amb preocupació l’addició de joves que estan sempre on-line. Ansietat, insatisfacció, inestabilitat i perduda de sociabilitat són els símptomes de nois i noies sud-coreans que poder arribar a estar connectats fins a 18 hores al dia (sic). La sèrie de reportatges porten per títol ‘La revolució virtual’ i revel·len la quantitat d’informació personal que, sense adonar-nos o voluntàriament, entreguem a companyies com Google, Facebook, Amazon o e-Bay, moltes de les quals són gairebé monopolis mundials. El cas de Facebook és el més paradigmàtic i, al meu entendre, el més perillós. Aquesta companyia dirigida per un jove de 26 anys té més de 500 milions d’usuaris, els quals li han confiat noms, telèfons, aficions, correu electrònic, adreça postal, amistats, relacions sentimentals, orientació sexual, interessos culturals, fotografies, vídeos i una llarga llista de dades que ningú amb quatre dits de seny donaria a un desconegut que se li creués per carrer. Més encara: amb les aplicacions i funcionalitats d’aquesta gran xarxa social, els usuaris revelen fins a detalls inimaginables aspectes de la seva personalitat que de ser-ne conscients, evitarien sense miraments.

És cert que el concepte de privacitat d’uns anys ençà ha canviat radicalment, o dit d’un altre manera: ja no hi ha privacitat perquè tot és a la xarxa, fins i tot el que volem esborrar però que les companyies conserven emparant-se en la lletra petita d’unes condicions que acceptem sense llegir.

És en aquest context que he rellegit una conversa poc coneguda de l’aleshores adolescent fundador de Facebook, Mark Zuckerberg. Amb 19 anys i tot just haver posat en marxa l’experiment de xarxa social, Zuckerberg va titllar de curts de gambals (“dumb fucks”) als que responien sense pudor a les preguntes del perfil. “Tinc més de 4.000 e-mails, fotografies, adreces… (…) La gent em fa confiança”, deia un sorprès Zurckerberg que acabava de trobar la gallina dels ous d’or.

És evident que la tecnologia té una part positiva i una de negativa. Com en la majoria de coses, la virtut es troba en el terme mig, en l’equilibri, i per tant, en l’ús responsable; però per ser responsables, cal primer ser-ne conscients.

Anuncios

Volar conectado

>Atlanta, GA.- Voy de camino a Centroamérica. Mi vuelo desde Washington ha salido puntual y, sin retrasos, embarcamos en el segundo vuelo de conexión. Al entrar en la cabina, saludo amablemente a uno de los miembros de la tripulación que orienta a los pasajeros para que se acomoden rápido y poder así cumplir con el horario previsto. Mientras aguardo a que otros se sienten, hago la fila reglamentaria entre los asientos de primera clase, donde todos están ya sentados leyendo o consultando sus teléfonos antes de partir. Al levantar la cabeza me sorprende una señal hasta ahora desconocida para mí en los aviones: ‘Wi-Fi on Board’. “¿Este vuelo ofrece conexión a Internet?”, pregunto incrédulo al asistente de cabina quien asiente sin abrir la boca. “¿Y es gratis?”, prosigo instintivamente. “Ya nada es gratis en este mundo”, me contesta seco a mi pregunta. Mientras me acomodo, pienso en las ventajas de esta nueva herramienta: consultar tu nuevo correo, reservar el hotel donde alojarte allí donde vas, alquilar un coche en el aeropuerto de destino, acabar y enviar un documento que alguien espera, responder esos perpetuos correos que están en tu bandeja de entrada desde hace lustros… Imagino que el precio será desorbitado, pero no. 10 dólares no me parece caro aunque personalmente no me compensa. Pienso en ejecutivos que van de un lugar a otro del mundo por reuniones de trabajo y con poco tiempo para su organización. Una azafata me explica que el sistema hace poco que está en servicio y que se ofrecen paquetes para viajeros habituales.

Seguramente es el futuro; cada vez quedan menos lugares dónde no estemos conectados al mundo tecnológico de nuestra era. El metro cayó hace tiempo y los aviones son el paso siguiente. Un detalle me alarma: una joven adicta a su blackberry está conectada dos asientos más adelante. Chatea con alguien y todos los que estamos alrededor nos damos cuenta por el constante ping de sus mensajes, todos menos ella que conectada a su I-pod, parece abstraída en su música. Sí, me molesta el ruidito constante de su chat. Ese desagradable ping, ping, ping que martillea el ambiente. Es entonces cuando imagino horrorizado que la tecnología abra la puerta a llamadas desde los teléfonos móviles en los aviones.

Sugiero que las clases de ‘Educación para la ciudadanía’ incluyan desde hoy un capítulo titulado sobre los modales deseables para el uso del teléfono móvil en zonas públicas. Me ofrezco a redactar el programa.

Foto: mobilitysite.com