Washington, D.C. – Aquest dijous, el President Mas i pràcticament dos terços del Parlament de Catalunya van anunciar l’acord per demanar al Govern espanyol permetre als catalans decidir lliurement el seu futur. La resposta immediata de Madrid ha estat la negació sense oferir alternatives. Aquest cop de porta no és una novetat. L’Estat espanyol ni vol ni ha volgut atendre el clam pacífic i democràtic de la societat catalana dels últims temps. Les peticions s’han repetit i la resposta sempre ha estat el ‘no’.

El ‘no’ al Pacte Fiscal: El setembre de 2012, Mas es reuneix amb Rajoy i li presenta la necessitat de millorar el finançament català. Rajoy respon que la proposta «és contrària» a la Constitució i l’acusa de propiciar «divisió» i «inestabilitat institucional». Com a conseqüència, Artur Mas convoca eleccions anticipades i el Parlament català aprova per majoria absoluta una resolució per a convocar una consulta per a què els catalans puguin determinar «lliure i democràticament el seu futur col·lectiu».

La carta del ‘no’: El juliol de 2013, Mas s’adreça formalment a Rajoy exposant-li «la necessitat d’abordar el diàleg i la negociació que permetin al poble català celebrar la consulta, d’una manera pactada, en el termini més breu possible, dins els marcs legals que s’estableixin». Gairebé dos mesos després, Rajoy respon negant el diàleg: «El millor servei a la legitimitat democràtica que vostè invoca és respectar el marc jurídic», ignorant que és precisament aquest marc jurídic el que no aporta solucions per resoldre la situació.

El ‘no a la ‘Tercera Via’: El setembre de 2013, el catalanisme «unionista» comença a parlar d’una ‘Tercera Via’ com a resposta a la reivindicació independentista. La idea té un ampli ressò en mitjans espanyols, malgrat la indefinició del concepte. Molts catalans i espanyols hi veuen un intent d’afavorir el diàleg amb Madrid, però Rajoy menysprea la idea: «No sé exactament en què consisteix la ‘Tercera Via’».

El ‘no’ al PPC: L’octubre de 2013, Alícia Sánchez-Camacho planteja un model de finançament únic per a Catalunya per millorar la precària situació de les finances catalanes i alhora frenar el que considera el desafiament de Mas. La proposta és desacreditada 24 hores després pel seu propi partit, que la menysté apel·lant a la solidaritat entre espanyols i oblidant les excepcions d’hisenda pròpia del País Basc i Navarra.

El ‘no’ al PSC: El novembre de 2013, l’expresident català José Montilla interpel·la a Rajoy al Senat sobre la necessitat de concretar la ‘Tercera Via’ i abordar una reforma territorial a Espanya per trobar l’encaix per Catalunya: «Dialogar sense moure’s només pot fer augmentar la frustració i el deteriorament de la situació», li diu Montilla. Rajoy respon tornant a negar el diàleg emparant-se en la Constitució: «Crec en la unitat nacional i crec que la sobirania és del conjunt dels espanyols».

El ‘sí’… per negar el diàleg: La única moció aprovada pel PP sobre la ‘qüestió catalana’ al Congrés la va presentar fa dos mesos el partit espanyolista UPyD atribuint el «dret a decidir» a tot el poble espanyol i subratllant que «sota cap concepte» una part de la ciutadania pot decidir sobre l’organització territorial de l’Estat.

Catalunya té una llarga tradició d’autogovern, de compromís democràtic i de lluita per la recuperació de les llibertats (des del s. XVIII, contra l’absolutisme francès, al s. XX, contra el feixisme franquista). Des de la recuperació de la democràcia l’any 1978, els catalans han votat inequívocament i majoritàriament a favor de la recuperació de l’autogovern perdut durant segles, i sempre apostant per la negociació amb Espanya per trobar l’encaix que reconegués la seva identitat nacional.

L’esgotament social per un tracte fiscal injust, els constants menyspreus i intents per frenar el progrés natural de la llengua i cultura catalanes, o decisions judicials polititzades contra la identitat i autonomia de Catalunya han canviat la mentalitat a milions de catalans: la gran majoria ja no accepten seguir sent una regió d’Espanya en les condicions actuals.

Avui, la reivindicació catalana està liderada per la societat civil d’una manera pacífica i transversal, que vol exercir el dret civil i democràtic més fonamental. Vol votar si Catalunya ha de ser un Estat independent que pugui decidir la seva relació amb Espanya i la Unió Europea. Els partits catalans al Govern i els principals partits de l’oposició han intentat reiterades vegades dialogar amb Madrid, però malgrat la intensitat, constància i característiques d’aquest clam social, cívic i democràtic, el Govern de Madrid nega el diàleg.

Qui té por a la democràcia? Qui té por a votar?

Raimon Puigjaner, emprenedor i consultor internacional; Arnau Gallard, especialista en relacions internacionals; Gustau Alegret, periodista corresponsal als EUA

Article publicat el 15/12/13 a Diari de Tarragona