Ambaixades i guerra bruta

[Publicado el 24/02/13 en Diari de Tarragona]
* * *

Washington, D.C. – Qui fou director general de Seguretat Ciutadana, Miquel Sallarès, deia fa uns dies que «estem en guerra» amb l’Estat espanyol, «una guerra moderna, que vol dir sense violència». Sallarès ho mencionava arran les informacions de suposat espionatge polític que hem conegut recentment i recordava que l’ofensiva contra el fet diferencial català no es nova i no s’ha acabat. «L’Estat ha atacat el nostre model d’ensenyament, està atacant la nostra policia i aviat llançarà una ofensiva a tots els nivells contra la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió».

DelegacionsEn llegir aquestes afirmacions, he recordat les crítiques que reben les oficines de suport a la innovació i la internacionalització de l’empresa catalana, avui ACC1Ó, que van néixer als anys 80, i que Josep Lluís Carod-Rovira, durant la seva etapa com a Vicepresident, va complementar amb Delegacions del Govern per projectar Catalunya en qüestions culturals, turístiques i identitàries. «Són ambaixades polítiques», van dir els crítics per encetar una nova ofensiva; com si el fet de posar-los-hi el nom d’«ambaixada» les convertís immediatament en il•legals.

ACC1Ó és un model d’èxit que el mateix govern espanyol ha replicat en l’ICEX, i que tot i abocar-hi més recursos, no aconsegueix els nivells d’eficàcia que tenen les oficines catalanes. Per això també aquí recorren a la guerra bruta. «Ens intenten robar els clients», m’explicava recentment un director d’una oficina. «Quan portem empreses catalanes en missió comercial al país, algunes també visiten les oficines de l’ICEX –normalment ubicades a les ambaixades espanyoles–, i ens sortir no són poques les que ens diuen que els han intentat seduir perquè deixin ACC1Ó i contractin els seus serveis».

La feina de projecció espanyola té –conscientment o inconscientment– un ressort de malfiança amb tot el que sigui català. N’he estat testimoni des del primer moment que vaig arribar a Washington, l’any 2007. És una actitud de recel permanent per acceptar que Catalunya és una realitat la qual necessita del constant recordatori que forma part de l’Estat espanyol. Jo mateix, pel simple fet de respondre «de Barcelona» a la pregunta d’on sóc, noto el dubte permanent del meu interlocutor sobre el meu esperat compromís amb el model d’estat que defensen. La millor perla me la van dir fa un parell d’anys  «però tu, amb la teva formació i experiència… com pots ser nacionalista [català]?».

Catalunya, avui més que mai, necessita projectar-se tal com és, i les oficines catalanes a l’exterior –siguin d’ACC1Ó o siguin les Delegacions del Govern– tenen tot el sentit del món. Per diferència de teixit empresarial, on el model de pimes i la internacionalització són les característiques de la realitat catalana; per identitat cultural, on la nostra llengua necessita de més suport institucional en coexistir a un territori on la força del castellà és immensament superior; i per voluntat democràtica, on els ciutadans han dit clarament que ho volen, sigui a la massiva manifestació de l’11-S o a les eleccions del 25-N.

I sí, aquestes oficines fan política: política econòmica, política cultural, política turística… política per projectar el país. Fer política consisteix en l’art de governar, d’organitzar i d’administrar els afers d’una comunitat. Les nostres oficines van ser creades i reforçades seguint aquest principi, i és el que els ciutadans hem d’exigir que  facin de la millor manera possible, més quan altres no semblen massa interessats (com s’explica, per exemple, que hi hagi oficines cultural a ambaixades on cap funcionari parli o entengui català?).

Hem de tenir clar que ningú defensarà millor les nostres empreses, la nostra cultura, el nostre turisme o la nostra identitat com a nació que les nostres institucions. Perquè agradi o no, Catalunya té un model industrial diferent, una llengua i una cultura diferents, i una voluntat de ser nació que s’expressa democràticament.

Potser, com deia Sallarès, el que hem de començar a assumir és que no podem anar pel món amb el lliri a la mà, i que la malfiança, malauradament, ha de començar a ser mútua.