Després de més de dos anys de guerra, i dècades de conflicte, la setmana passada es va anunciar un històric acord entre Israel i el grup terrorista fonamentalista islàmic de Hamàs per posar fi a les hostilitats i avançar en un pla de pau. L’anunci el va capitalitzar el president dels Estats Units, Donald Trump, qui, a través de la seva xarxa Truth Social, va dir estar “molt orgullós d’anunciar que Israel i Hamàs han signat la primera fase del nostre pla de pau”. “Aquest és un GRAN dia”, va escriure utilitzant les majúscules, “per al món àrab i musulmà, Israel, totes les nacions circumdants i els Estats Units d’Amèrica” per aquest “esdeveniment històric i sense precedents”, per concloure que han de ser “BENEÏTS ELS PACIFICADORS!”, referint-se a ell mateix.
L’anunci i confirmació posterior per part d’Israel i Hamàs és, sense dubte, un assoliment diplomàtic significatiu, i tot i que tots parlem de “pla de pau”, crec que és millor referir-nos-hi com a ultimàtum de Trump a Hamàs. Només unes hores abans de l’anunci, el mateix Trump els havia amenaçat «d’anihilació total» si no hi havia acord. Sigui como sigui, l’entesa, malgrat tenir punts febles com la manca d’un calendari clar o terminis definits, és una notícia important i necessària per posar fi a un conflicte que ha deixat ja massa odi, mort i destrucció.
El conflicte, però, no és recent. No va començar aquest any, ni l’anterior, ni fa dos anys amb l’atroç atemptat terrorista del 7 d’octubre. Es remunta a la creació de l’estat d’Israel, quan Nacions Unides va aprovar el 1947 la resolució 181, coneguda com el Pla de Partició que el 14 de maig de 1948 donaria lloc al nou país. Aquella decisió, i la seva implementació en les dècades següents, van estar marcades per decisions controvertides, accions violentes, desplaçaments forçats, manca d’empatia entre les parts i molt poca voluntat de cap d’elles de trobar sortides a les seves diferències, amb la condició –no gens menor– que una d’aquestes parts tenia ja aleshores una capacitat militar i diplomàtica infinitament superior a la de l’altra –la palestina–, sovint oblidada o fins i tot menystinguda per propis i estranys. D’aquella pols, doncs, aquest fangar que avui és tan profund, llefiscós i complicat que explica per què és tan difícil de resoldre. El que és evident –i no podem obviar– és que cap dels dos, israelians i palestins, han fet bé les coses. Tots dos són responsables, en la seva proporció, del conflicte que ha fet tant mal a les dues societats. Insisteixo perquè sé quant sensible és aquest tema: els dos actors principals i enfrontats d’aquest conflicte no han tingut ni les mateixes eines ni la mateixa responsabilitat en aquest conflicte, però que un tingui més responsabilitat que l’altre no fa que la responsabilitat d’aquest altre es pugui justificar o ignorar, i això s’ha de poder dir.
La setmana passada em van convidar a participar en una tertúlia d’actualitat a una televisió. Jo hi era per parlar dels Estats Units. Després de presentar el tema, la presentadora va obrir el torn d’anàlisi oferint la paraula als altres analistes de l’estudi que van anar dient la seva, alguns amb més precisió i coneixement que els altres. Tots, però, tenien una coincident línia d’opinió que tendia a presentar la part palestina com l’agredida i la israeliana com l’agressora, sense més matisos, ni context històric, ni fets anteriors. En la majoria dels casos, ni tan sols a l’atemptat del 7 d’octubre, la qual cosa fa difícil entendre, com a mínim, els darrers dos anys de conflicte.
Els periodistes que mirem d’explicar l’actualitat hem de ser capaços d’oferir als ciutadans que ens escolten no només afirmacions d’una realitat parcial, sinó context i els punts de vista dels diversos actors, hi estiguem o no d’acord. Analitzar el conflicte àrab-israelià o palestí-israelià requereix explicar la responsabilitat compartida que tenen els dos després de dècades d’hostilitats, amb el grau de responsabilitat que correspongui, recordant-li a l’oient, al lector, que aquesta guerra no comença ni amb l’atemptat del 7 d’octubre, ni amb la primera bomba llençada sobre Gaza dies després.
La indignació que ens provoquen els 67.000 morts i gairebé 170.000 ferits palestins ha de ser també la dels 2000 israelians morts i els seus 20.000 ferits. La indignació que sentim com a demòcrates, però sobretot com a éssers humans, ens ha de portar a abraçar totes les víctimes, a no acceptar la simplificació del conflicte i a ser capaços d’alimentar l’esperit crític per no deixar-nos arrossegar per la narrativa d’uns dels dos bàndols.
