Washington, DC. – No feia ni un mes que havia assumit la responsabilitat de dirigir el Gabinet de Comunicació de la Conselleria de Comerç, Turisme i Consum. Era l’any 2004 i els primers dies de ser-hi vaig rebre un fax on, en nom del The New York Times, em demanaven una entrevista amb el Conseller, en aquell moment el malaguanyat Pere Esteve.

La il•lusió del primer moment per aquella entrevista internacional no buscada es va anar temperant a mesura que vam avançar en les converses per acordar la trobada.

Jo no hi vaig posar cap límit de contingut a la periodista, però donada la seva insistència perquè la Conselleria pagués un espai de publicitat al diari, li vaig demanar que durant l’entrevista d’això no en parléssim.

L’entrevista la va fer una dona jove molt maca i molt maquillada, amb un castellà amb accent anglòfil molt correcte, i amb un comportament molt seductor de principi a fi. Es poden imaginar que sí, que va demanar al Conseller que poséssim publicitat, i la resposta va ser contundent: «això ho ha de parlar amb aquest senyor», va etzibar-li Esteve.

Dies després vaig entendre que aquesta senyora no treballava directament per la redacció del The New York Times sinó per una empresa que compra pàgines de publicitat a grans diaris i les omple de contingut afalagador pagat que es presenta com a informació. Utilitzen dones atractives (o homes, segons el cas) per aconseguir publicitat, i els seus periodistes es presenten com si fossin nord-americans per ser més convincents (la protagonista d’aquesta història era nascuda a… Granada!).

El The New York Times (o Le Monde, per citar-ne un altre cas amb el que també m’hi vaig trobar) accepten aquest joc i es limiten a incloure un «ADVERTISEMENT» (anunci) en lletra no massa gran a la part superior de la pàgina.

Aquesta setmana l’Ajuntament de Barcelona –a diferència del que vaig fer jo (per això, imagino, aquella noia mai va publicar res)– ha acceptat pagar per publicar una pàgina semblant al prestigiós diari nord-americà.

Aquest tipus de producte no té credibilitat –qualsevol lector mínimament cultivat, i els del Times ho són, distingeix entre «ADVERTISIMENT» i noticia–; és un recurs fàcil per la institució –que demostra no saber comunicar o no creure en allò que fan–; és extremadament provincià –«sortim al New York Times», deuen pensar els promotors de la idea–; i reflexa una gran incompetència per no ser capaços d’atreure l’atenció del diari que supleixen amb diners que paguem els ciutadans. Una vergonya, vaja.

Article publicat el 02/03/2014 a Diari de Tarragona