Washington DC. – Expliquen els llibres d’història que a l’antiga Grècia i Roma, quan un enviat arribava amb males noticies era mort immediatament; no se sap si per evitar propagar-ne el missatge, per descarregar la ira causada o per les dues coses alhora. Per això, sovint eren els esclaus els enviats a informar. Aquesta pràctica es va suavitzar a l’Edat Mitjana — aleshores, en comptes de matar-los, només els fuetejaven o torturaven. D’aquí que avui, quan es critica a qui explica alguna cosa que no agrada sentir, en diem que no es mati al missatger.

La manifestació de l’11-S a Barcelona i la creixent onada independentista a Catalunya han cridat l’atenció com mai abans dels mitjans internacionals. Alguns de tant prestigiosos com el Financial Times, la BBC o el The New York Times han escrit més sobre la realitat catalana en els darrers dies que en el que portem de segle XXI. I és clar, quan mitjans internacionals analitzen una realitat socio-política sense més interès que la d’informar amb veracitat, aleshores expliquen coses amb una perspectiva que determinats ambients espanyols no estan acostumats a veure o simplement ignoren. I com hi reaccionen? Desqualificant els mitjans i els periodistes.

L’històric diari madrileny ABC s’atrevia aquesta setmana a acusar el The New York Times de censurador perquè a un acadèmic no li havien publicat una carta que intentava rebatre els arguments d’un article a favor de la independència de Catalunya que dies abans havia publicat el rotatiu novaiorquès.

A Washington, un amic a qui respecto tot i les diferències ideològiques que ens separen, em va dir l’altre dia que el The New York Times «està conspirant amb El País per malmetre la imatge d’Espanya». El comentari no només es referia a l’article citat; el meu amic també està indignat amb el rotatiu nord-americà per un recent perfil del Rei d’Espanya o per un reportatge fotogràfic que denunciava la creixent pobresa de la classe mitjana espanyola. Els dos articles van ser publicats en portada.

El meu amic, però, no és una anècdota: una altra amiga, alta executiva a un organisme internacional amb seu a Washington, desqualificava divendres la BBC per un reportatge on s’explicaven els motius del sentiment sobiranista de molts catalans. «Envia’m alguna cosa més seriosa», em va respondre a l’enllaç que li vaig compartir.

Moltes d’aquestes respostes no van acompanyades de més arguments que els del descrèdit. I quan els pregunto què els molesta més, que es publiquin o que siguin veritat, em responen amb silenci.

Com a l’Edat Mitjana, avui assisteixo sorprès a la desqualificació de missatgers, mitjans de comunicació que a força de defensar la seva independència s’han guanyat el respecte i l’admiració de milers de lectors a tot el món i que són model a seguir per molts mitjans i periodistes.

Matar el missatger és símptoma de falta d’arguments, poc rigor intel·lectual i sobretot, desesperació.