Washington, DC. – El 2010 als Estats Units, 4.280 vianants van morir i 70.000 van resultar ferits en accidents de trànsit, segons el darrer informe del Centre Nacional d’Estadístiques i Anàlisi publicat el mes passat. La xifra representa el 13 per cent de totes les morts en accidents de trànsit al país durant aquell any i el 12 per cent de totes les persones ferides en la mateixa categoria. Malgrat que el balanç és un 13 per cent inferior al de fa deu anys, les autoritats continuen lluitant per disminuir aquestes fatalitats i Washington DC no n’és una excepció — dimarts passat ho vaig viure en primera persona.

L’avinguda Connecticut és un dels pocs grans carrers de la capitat estatunidenca que trenca la retícula quadrangular del centre dissenyada pel francès Pierre Charles L’Enfant. Aquesta artèria principal de la ciutat gairebé mor a la cantonada de l’arbrada plaça Farragut on conflueixen el carrer K —una altra avinguda amb quatre carrils centrals i dos de laterals separats per petites illes de ciment i arbres— i el carrer 18. En hora punta al matí, aquesta intersecció és un bullidor de cotxes i vianants desconnectats els uns dels altres que s’esquiven amb afany per arribar a l’hora a la feina. Jo acostumo a ser-ne un.

De dilluns a divendres baixo per Connecticut en direcció al centre, i creuo el carrer K des de la mateixa vorera on desemboca la sortida de metro de Farragut North; és doncs una de les cantonades més transitades de la zona. Com en la majoria de ciutats del món, la coordinació de semàfors brilla per la seva absència, i els que volem creuar tot el carrer K n’hem d’atendre dos, el primer que regula el carril lateral d’una sola via i el segon que ens obre el pas als quatre carrils centrals (veure foto abaix).

Dimarts hi havia més gent del que és habitual esperant per creuar el carril lateral, al qual jo no acostumo a aturar-me perquè el semàfor és molt curt i no està sincronitzat amb el del tram central, els vehicles que utilitzen aquesta via lateral son pocs —comparats amb la resta—, i tercer, perquè la velocitat a la qual circulen és tan baixa que es pots creuar sense perill.

Entre la gentada que esperava aquell matí, però, hi havia dos policies que vigilaven la circulació. Un d’ells es mirava els vehicles des d’una vorera més llunyana, i l’altre vigilava els vianants. Jo no en vaig veure cap, i havent-me assegurat que no venia cap cotxe, vaig creuar mentre parlava pel mòbil amb l’Àlex, un amic de Barcelona. Quan encara no havia arribat a l’altra banda, vaig identificar el primer oficial perquè literalment corria cap a mi amb una ma alçada i l’altre assenyalant el seu company de feina que jo havia deixat enrere, a l’altra banda del carril. «És que no has vist que t’ha demanat que t’aturis?», em va cridar amenaçant. «No es podia creuar encara!», va afegir mentre arribava el seu company. «Fes-li una butlleta!”, va demanar-li.

Jo estava tan descol•locat que vaig decidir fer cara de bon nen i dir un simple «I’m sorry...», que sentit ara en el record es va assemblar al d’un infant després de trencar un plat. Per sort la tàctica va funcionar, i l’oficial, mentre em demanava les dades, es va anar calmant lentament i va rebaixar la sanció a ‘advertiment’ (warning), deslliurant-me així d’haver de pagar. «Estem educant a la gent», va explicar mentre escrivia.

Ja amb el rebut a la ma em vaig acomiadar agraint-li la deferència, fet que no sé si li va fer massa el pes perquè enlloc d’un ‘gràcies a vostè’, el que em va dir va ser més contundent: «…i vagi amb compte, que no creure les indicacions d’un agent pot ser molt pitjor…». Muts, doncs, i a la gàbia!

D’aquesta experiència n’he tret dues conclusions. La primera es que ells han aconseguit el seu objectiu: ara sóc conscient de ser un infractor quan creuo un carrer en vermell o fora d’un pas de vianant senyalitzat. L’altre és que l’agressivitat que gasten atemoreix els ciutadans i ens fa dòcils com xais. Crec que si hagués estat un Mosso, un Policia Municipal o un Guàrdia Civil com a mínim m’hi hauria encarant donant-li explicacions i demanant-li que no em cridés.

Anuncios

2 comentarios en “Sancionat per creuar en vermell

  1. Bien descrito y gracias por las fotos y el mapa.
    Una pregunta: entonces ¿deberían los policías tratarnos siempre a gritos? Ya se sabe: la letra, con sangre entra ¿no?

    JM

  2. Bon dia tothom!!. Jo que també sóc de Barcelona i estic vivint i treballant a Was DC, acostumo a passar sovint per els mateixos carrers que expliques, i la veritat que ara aniré més en compte. Crec que seria bona idea no cerrar pel cell quan creuem els carrers, cosa que faig habitualment, però que sol distreure bastant, i creuar el carrer mereix molta atenció.
    Salutacions a tothom, especialment a l’autor del blog, i a tots els Catalans a Washington!!

Los comentarios están cerrados.