Washington, DC. – Ara fa una setmana vaig seguir amb interès la última gala dels premis més coneguts de la música comercial, els Grammy, que atorga anualment la National Academy of Recording Arts and Sciences, una organització (lobby, diria jo) de músics, productors, enginyers de gravació i altres professionals d’aquest món. Els Grammy són, sense dubtes, una eina de promoció comercial que té per objectiu projectar entre el gran públic produccions musicals d’artistes novells i veterans; vaja, un invent d’autopromoció fantàstic que sembla que funciona.

Quan fa gairebé dues setmanes de la 54ena edició dels Grammy, la última, les xifres demostren que el que passa a la gala i, posteriorment, als punts de venda està estretament relacionat. Adele, la jove cantant que es va endur sis estatuetes, ha multiplicat les vendes exponencialment des d’aleshores. Segons Nielsen SoundScan en informació publicada per la revista Rolling Stone, el seu darrer àlbum, 21, va vendre en una setmana 730.000 còpies, «el major èxit Grammy dels darrers vint-i-un anys».

En un twitt seguint la gala vaig dir que aquella era «la nit d’Adele i de record a Whitney Houston», donat el seu luctuós traspàs a Los Angeles la vigília dels premis. Doncs bé, l’actriu estatunidenca morta hores abans tampoc va fer curt: el seu darrer àlbum, Whitney Houston: The Greates Hits, va ser número dos la setmana següent amb 175.000 còpies venudes (atenció: quan l’anterior només havia venut 1.700 còpies).

És evident que aquestes gales tenen una finalitat comercial (com ho serà la dels Oscars d’aquest diumenge pel món del cinema). Seria d’agrair, però, més transparència en els criteris per atorgar els guardons i en qui els decideixen. Els noms dels membres del suposat jurat no són coneguts, i amb la quantitat de talent musical que hi ha arreu, és com a mínim sospitós que sempre guanyin artistes consagrats o semiconsagrats. Seria fantàstic voler veure els Grammy (o els Oscars) per descobrir nou talent, no només al gran públics sinó també a la mateixa critica, i fer bona aquella frase de qui es pregunta, en veure actuar uns desconeguts, «qui són aquests? Sonen molt bé».