Washington, DC. – Mitt Romney està sota pressió. Cada dia que passa, més se li demana al candidat republicà que faci pública la seva declaració de la renda. En l’últim debat, aquesta va ser una de les primeres reclamacions que li van fer la resta de contrincants. “Si aquesta és la tradició, la publicaré… cap a l’abril”, va dir Romney disposat a despullar-se fiscalment davant els estatunidencs si finalment és el nominat; no abans.

Imagino que amb tanta pressió i davant la —improvisada o no resposta de “cap a l’abril”, la campanya de Romney està revisant els ets i uts de la seves finances, i abans que la premsa les reveli, ell s’està avançant amb titulars que preparin al públic. “Quina és la taxa efectiva que he estat pagant? És probablement més propera a la taxa del 15 per cent que a cap altre”, va dir ahir.

La xifra és escandalosament baixa i confirma la teoria del multimilionari Warren Buffet, qui en els últims mesos ha dit públicament que està a favor de pagar més impostos perquè ell paga “menys del que paga qualsevol del vint empleats que té a les seves oficines”.

La majoria dels estatunidencs paguen entre un 33 per cent i un 41 per cent d’impostos, amb una mitjana del 36 per cent. Quin percentatge paguen els milionaris Romney o Buffet? Al voltant del 15 per cent. Per què? “Perquè —en paraules de Romney—, els meus ingressos provenen majoritàriament d’algunes inversions realitzades en el passat, en lloc de ser ingressos ordinaris” com per exemple ho és el salari mensual que percep un assalariat.

Aquí, el que passa és que la fiscalitat dels Estats Units afavoreix aquesta discriminació perquè, segons els legisladors, es busca premiar als qui amb els seus diners arrisquen reinvertint-los en l’economia i creant riquesa (i llocs de treball), en lloc de guardar-los als banc on tenen més seguretat però menys benefici. El problema es que a Wall Steet el salari de molts executius és sorprenentment baix (alguns, simbòlicament arriben a percebre un dòlar) perquè la pràctica habitual és ser retribuïts en forma d’accions de la companyia en lloc d’un salari normal, la qual cosa els permet dir que això és fruit d’inversions i no un salari, i per tant pagar una taxa de 15 per cent d’impostos.

La polèmica està servida, i recupera els arguments del President Obama a favor d’una reforma financera per apujar els impostos a les rendes més altes. Els rivals de Romney, doncs, posen contra les cordes al republicà favorit en la cursa electoral i, de retruc, li fan un favor a Obama.

Anuncios

Un comentario en “La renda de Romney i la fiscalitat

  1. Al contrari que es fa a Espanya, als USA es premia l’estalvi amb avantatges fiscals i es fa justicia no demanant a la gent que pagui 10 vegades impostos pel mateix.

    Plans com el 401K o les avantatges fiscals als rendiments financers no fan mes que eliminar la doble tributacio. Per que quan cobres un salari ja pagues uns impostos i, per tant, tot el que vingui despres hauria de ser teu. Sino pagues una vegada i una altre sobre el mateix. Es una vergonya que els espanyols haguem de pagar a l’estat una quarta part del que guanyem amb un deposit.

    I mes encara quan cobres un dividend, per que l’empresa que te’l paga ja paga impost de societats. I el valor que aquesta empresa genera el genera gracies al que la gent inverteix en elles, generalment assumint grans riscos i sense l’ajuda de l’estat (e.g. Apple).

    Per aquesta cultura de “meritocracy” els CEO’s de les grans companyies americanes tenen un gran % del sou en stock options com dius. Aixo vol dir que si no crean valor no guanyen diners!

    Exprimir la vaca dels rics i dels empresaris te un preu: es farten de pagar i se’n porten els diners fora.

Los comentarios están cerrados.