Washington, DC. – “Al final d’un procés electoral marcat per un fantàstic joc net, la ciutat de Tarragona va guanyar per un estret marge [de vots] al seu rival, Alexandria”. Amb aquesta breu referència perduda al mig del text del darrer comunicat del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis (CIJM), l’organisme olímpic anunciava el passat mes d’octubre que Tarragona seria la seu dels XVIII Jocs regionals el 2017. Va ser una gran noticia per la ciutat i per Catalunya — una oportunitat que hem de saber aprofitar.

He parlat darrerament amb tarragonins sobre la decisió del CIJM i sorprenentment he percebut pessimisme. “Més deute per la ciutat”, “i qui ho pagarà tot això?”, “després dels Jocs se’ns ha acabat la pau”… han estat algunes dels comentaris que he rebut de ciutadans que veuen aquest esdeveniment esportiu més com un problema que no pas com una gran oportunitat per Tarragona.

Se n’ha parlat molt de l’impacte que uns Jocs Olímpics tenen en la ciutat que els acull. Amb motiu de les olimpíades d’aquest estiu a Londres, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) ha publicat un interessant estudi on analitza els beneficis que generen esdeveniments globals en les ciutats que els organitzen. L’informe explica l’efecte olímpic en més d’una desena de ciutats del món, entre elles Barcelona.

Els tarragonins vam ser testimonis de com va canviar la capital catalana des de 1986 —any de la designació olímpica—, fins la celebració del Jocs del 1992. En aquells sis anys, la taxa d’atur de Barcelona va passar del 18,4% al 9,6%, mentre a tot l’Estat la taxa només va caure del 20,9% al 15.5% (Recorden quines són avui les xifres d’atur?).

També des del punt de vista turístic i de negocis Barcelona va fer un gran pas endavant. Entre 1981 i 1991, la capital catalana va passar de rebre 700.000 turistes cada any a 1,7 milions, xifra que l’any següent als Jocs superava els 2,5 milions, i des d’aleshores ha anat en augment fins l’any passat quan, malgrat la crisi econòmica internacional, la ciutat va rebre la xifra record de 7,13 milions de turistes.

Des del punt de vista dels negocis, Barcelona també va jugar amb encert les seves cartes, transformant una ciutat en decadència, en una metròpoli atractiva, còmoda per viure-hi i instal•lar-hi un negoci. La capital catalana és avui la sisena millor ciutat europea per establir un negoci, per darrere de Londres, París, Frankfurt, Amsterdam i Berlín, segons el darrer rànquing anual de la consultora Cushman & Wakefield publicat ara fa un mes.

Què va fer bé Barcelona des del primer minut? El Comité organitzador va encertar en veure els Jocs com un revulsiu per transformar la ciutat. Més enllà de les diferències polítiques o personals dels dirigents d’aleshores, la societat civil liderada per les seves institucions —fossin del color que fossin—van acordar un projecte estratègic i van fer dels Jocs una excusa per millorar la ciutat pensant en els seus ciutadans tot obrint-la al món. Encara recordo la il•lusió col•lectiva d’aquells anys; no hi havia espai pel pessimisme. Sí, és cert que després va venir la crisi del 93, però ens en varem sortir i avui encara gaudim de l’èxit.

Ara —em diran alguns—, les circumstancies són diferents. Estem patint la pitjor crisi econòmica que es recorda, les administracions estan endeutades i l’economia no es reactiva. No nego que no hi hagi motius per estar preocupats, però l’oportunitat que ens brinden els Jocs Mediterranis l’hem de saber aprofitar en benefici de tots per sortir abans de la crisi. Ens cal fomentar la il•lusió col•lectiva; ens cal creure’ns que, com al 92, som capaços d’organitzar els millors Jocs Mediterrani que mai ningú hagi vist; ens cal superar el pessimisme i no deixar que protagonismes polítics i personals (temptacions n’hi hauran! no en tinguis dubtes) minvin l’èxit que podem aconseguir.

Tarragona té tot el potencial que cal: és una ciutat amb tresors històrics que el mateix The New York Times va dir fa poc que són una perla per descobrir, som una destinació turística reconeguda, tenim una oferta cultural i gastronomia de qualitat, bones infraestructures, una societat civil forta i unes administracions compromeses i alineades amb aquest objectiu comú. Què més ens cal per creure-nos-ho? No deixem que ens derroti el pessimisme que mai ha format part del vertader esperit olímpic.