Washington, DC. – Aquesta setmana el cuiner Ferran Adrià s’ha estrenat a la Universitat George Washington (GW) de la capital estatunidenca. Ell no hi havia estat, i jo no havia tingut ocasió de veure’l mai sense l’intermediació dels mitjans de comunicació.

Va venir a presentar el seu llibre, The Family Meal, (Amazon) un receptari per menjar saludable i fàcil de prepara a casa. “Cada cop mengem menys a casa i quan ho fem, sovint és precuinat”, va explicar Adrià dijous a la nit davant un auditori totalment entregat.

Adrià havia de mantenir una “conversa íntima” amb el també cuiner i amic d’anys José Andrés, però la comoditat d’Adrià damunt l’escenari, i el generós segon pla que va adoptar Andrés, van convertir la nit en un monòleg amè i interessant.

“Que la cuina entri a la universitat —va arrencar Adrià— és una demostració de que és cultura, i que ho faci en universitats líders al món com aquesta és molt important per nosaltres, els cuiners”.

De manera didàctica i senzilla, Adrià va explicar com els humans manipulem els aliments quan els preparem per ser menjats, i com la creativitat hi juga un component fonamental inspirat en la subjectivitat de qui ho prepara per agradar a qui ho menja. Per exemplificar-ho, va recolzar-se en dibuixos i gràfiques que, amb poca traça, mirava de plasmar a un gran bloc de notes ubicat a dalt de l’escenari.

“Per parlar de cuina s’ha de ser humil, perquè de cuina no se sap res”, va dir Adrià explicant que encara hi ha milers de varietats de fuites, verdures, composicions o manipulacions no descobertes o inventades. “Tothom en parla i opina com si ho sabessin tot… Fixeu-vos, però, que ningú parla dels motors d’explosió”.

En un moment de la xerrada, Adrià va sorprendre al públic demanant una voluntària “amb minifaldilla” que volgués pujar a l’escenari (heu de tenir en compte que als Estats Units, això pot ser considerat políticament incorrecte, però com em va dir un amic en sortir, ‘només ell, per se qui és i per ser de la generació que és, ho podia fer’). Quan la noia va ser dalt de l’escenari, Adrià va assenyalar-li la minifaldilla (bé, no era ben bé una mini – veieu la foto) i va preguntar a l’auditori si sabíem qui la va inventar. “Mary Quant!”, va cridar algú des de la platea. “No senyor!”, va respondre Adrià. “La minifaldilla es remunta als egipcis o els romans; el que va fer Mary Quant va ser redefinir-la… el que va fer, va ser conceptualitzar-la”, va puntualitzar el cuiner bocabadant l’auditori. I va concloure per exemplificar el que ell fa quan crea a la cuina, dient que “el que és important no és ser el primer sinó crear el concepte el primer”.

Adrià va dedicar la segona part de la xerrada a explicar la transformació del seu restaurant, El Bulli, en una fundació que estarà “al servei de tots els cuiners del món”. «Hi treballaran els 10 millors cuiners» que compartiran laboratori amb «els 7 tios més bojos que trobi». Tots ells crearan i faran proves, els resultats de les quals «els penjarem a internet en temps real perquè siguin a l’abast de tothom».

Al torn de preguntes, vaig demanar-li l’opinió sobre com creu que mengen els estatunidencs, pregunta amb la qual em vaig guanyar una estirada d’orelles de José Andrés. Davant un auditori majoritàriament local, Andrés va aturar simpàticament l’inici de la resposta d’Adrià per titllar-me de “preguntador terrorista” (“You know you are a question terrorist, right?”). L’anècdota va provocar una rialla general del públic.

En la seva resposta, el geni es va lluir amb una defensa dels cuiners dels Estats Units, els quals “avui ja ningú dubta que són de primer nivell i que han tingut i tenen una contribució important al món de la cuina”. Acte seguit, però, va subratllar la preocupant tendència a menjar cada cop menys a casa “i quan ho fem, majoritàriament són plats precuinats”. “Us animo a dedicar una mica de temps a preparar-vos el dinar, a ser pragmàtics a la cuina de casa i, sobre tot, a educar als nens a menjar sa i a fer exercici”.

La xerrada va acabar amb l’agraïment de José Andrés al seu amic, de qui va dir que “el que el fa únic i un dels creador més importants de la història (sic) és que tot el que sap ho comparteix».

L’ovació final amb el públic dempeus va ser la demostració més evident de que la xerrada no va decebre gairebé a ningú.