Diplomàcia pública i compromís col•lectiu

[Artículo publicado el domingo 26 de septiembre en el Diari de Tarragona]
* * *

Washington, DC.- És difícil ser reconegut si no existeixes. Catalunya no és un estat i, per tant, té moltes menys oportunitats de ser reconeguda arreu del món per si mateixa, perquè qualsevol intent de reconeixement oficial topa immediatament amb la diplomàcia del Regne d’Espanya. Des del retorn del president Tarradellas i la recuperació de la Generalitat ho hem vist infinitat de vegades; la última i més significativa és la polseguera que va aixecar el 2007 la decisió de l’aleshores vicepresident català, Josep Lluís Carod-Rovira, d’obrir oficines de representació catalana a ciutats estratègiques del món com ara Nova York o París. Les anomenades Delegacions van ser objecte de dures crítiques per part, no només de veus polítiques i mediàtiques espanyoles, sinó també del partidisme més rebutjable al si de Catalunya.Ara el nou govern de la Generalitat ha volgut girar full i començar una nova etapa sense desfer el camí obert per altres en el passat. A través del redisenyat Patronat Catalunya Món, la Secretaria d’Afers Exteriors acaba de posar en marxa una nova estratègia que la Generalitat ha batejat com a Diplomàcia Pública catalana, l’objectiu de la qual és “esdevenir un instrument eficaç per promoure la projecció exterior de Catalunya i facilitar la internacionalització de la seva societat civil”.

El concepte de diplomàcia pública no és res que no estigui ja inventat. L’ús més antic conegut d’aquest concepte va aparèixer publicat al diari britànic The Times el gener de 1856, en un article que criticava l’aleshores President estatunidenc Franklin Pierce. Tot i l’origen britànic del terme, han estat els estatunidencs els que més i millor han explotat la Public Diplomacy des dels anys 60 del segle passat, especialment durant la Guerra Freda amb l’antiga Unió Soviètica i, recentment, des dels atacs de l’11S del 2001 per intentar millorar la imatge del país a l’exterior, de manera significativa al Pròxim Orient i a països de religió islàmica.

A diferència de la diplomàcia tradicional que parla directament amb alts funcionaris de governs estrangers, la diplomàcia pública se centra en establir relacions amb la societat civil: individus i organitzacions socials, a través de les quals es pretén donar-se a conèixer i, indirectament, influir en governs i institucions públiques i privades.

En diplomàcia pública els estatunidencs són insuperables. Radio Free Europe/Radio Liberty, Alhurra TV, les beques Fulbright, Hollywood, o els programes de professionals convidats als Estats Units en són només alguns exemples. A través d’aquests i d’altres canals, fa anys que venen al món els seus valors i el seu way of life.

Catalunya té moltes coses per ensenyar. Des de l’excel•lència esportiva en multitud de disciplines, fins a les produccions audiovisuals; des del nostre teatre contemporani fins la literatura dels clàssics catalans; des de l’arquitectura de Gaudí, fins a la figura universal de Pau Casals i la seva obra; des de la nostra tradició democràtica (¡tenim un dels parlaments més antics del món!), fins la nostra organització civil; des de les nostres universitats i escoles de negoci líders al món, fins la nostra capacitat emprenedora que aconsegueix productes de primer nivell… I, per sobre de tot, el fantàstic país que tenim, terra d’acollida i paradís culinari i turístic.

El primer pas, però, per vendre’ns és creure en nosaltres mateixos i desacomplexar-nos. Ser català és un privilegi que ens ha d’omplir d’orgull. Els estatunidencs es creuen el que són, i això els fa grans (amb els seus defectes, sí; però també amb moltes virtuts), i aquest patriotisme no és partidista. Cal, doncs, que ens ho creiem.

Aquest orgull col•lectiu ha de trobar una primera manifestació en el sector privat. Catalunya exporta béns i serveis a tot el món. Si ens compren tot el que exportem és perquè ho fem bé i per tant, sense complexos, hem de subratllar l’origen d’aquest béns i serveis que pel fet de ser catalans tenen afegit un segell de qualitat. Ho fan els francesos amb el vi, els italians amb la pasta, els escocesos amb el whisky o taiwanesos amb la tecnologia. Per què no ho hem de fer nosaltres amb el nostres productes?

I sí, finalment, cal que tinguem un govern amb una política exterior de diplomàcia pública de país que vagi més enllà dels partits o governs de torn. La confirmació al càrrec de Roser Clavell com a Secretaria General del Patronat Catalunya Món és un bon començament. Ella va ser viceconsellera amb Carod-Rovira al Govern anterior, i el seu prestigi i bones maneres estan fora de dubte. Cal però pactar una política comuna que reuneixi a la majoria de partits polítics amb representació al Parlament. I cal també disposar d’un Patronat que sigui un instrument professional, amb funcionaris competents, que parlin idiomes, que entenguin el món, i que els seus mèrits no siguin haver tingut bons padrins polítics.

El món globalitzat que ens ha tocat viure pot ser una amenaça per la nostra identitat, però també pot ser una oportunitat per esperonar-nos. Explicar què som i com som no depèn de ningú més que de nosaltres, cadascú amb la seva responsabilitat: els catalans presentant el nostre origen amb orgull; el sector privat destacant des d’on exporten; i el Govern i els partits polítics pactant i reforçant una estratègia de diplomàcia pública de país. Així no hi haurà diplomàcia oficial que ens aturi.

Anuncios

5 comentarios en “Diplomàcia pública i compromís col•lectiu

  1. Tot i no sent independentista, els arguments que dones a l’article, em fan adonar-me que sóc Nacionalista i Catalá amb orgull.

  2. Molt be Gustau, i si ho dic yo es aixi……Cuan tornis a Tarragona no ho fasis via España….i perdona el meu catala ( no vam tindre masa tems per apendren…..) Toner

  3. Enhorabona per l’article, de part d’un opositor a diplomàtic de Reus (que ara s’ha hagut de buscar la feina a fora). Expliques perfectament què és la diplomàcia pública, cada vegada més important.

    Però no oblidis que la diplomàcia pública és un concepte flexible, i que no només l’executen els funcionaris i les instàncies oficials, sinó també de forma inconscient els ciutadans. La bona imatge dels Gasol als EEUU, les portades del Ferran Adrià per revistes de tot el món, les victòries i admiració pel Barça… són diplomàcia pública: ajuden a millorar la imatge de Catalunya, la seva influència cultural, i poden ser clau en el turisme i la inversió estrangera (tot i que a vegades als catalans ens poden considerar simplement com Espanya). Però no només els famosos o institucions: també els empresaris exportadors, si són professionals i amables, fan diplomàcia pública, per exemple. Tots la podem fer.

    De nou, gràcies, Gustau!

Los comentarios están cerrados.