Washington, DC. – Semblava que m’estava marejant. No sé si molts de vosaltres heu viscut un terratrèmol. Per mi, el d’ahir a la Costa Est nord-americana en va ser el primer, i us puc ben assegurar que no l’oblidaré.

Eren vora les 2 de la tarda i havia decidit menjar alguna cosa a l’oficina — tenia feina acumulada. A mig àpat, entre correu electrònic i queixalada,  vaig sentir com cruixia la paret i vaig veure com tot es bellugava. La meva primera impressió va ser de mareig, com quan d’ajagut estant t’aixeques d’una revolada i se t’ennuvola la vista. De seguida vaig adonar-me que no era jo sinó tota la resta que m’envoltava el que tremolava.

Va ser un sotrac curt, de no més de cinc o set segons; sí, segons, però eterns. I de desigual intensitat. Vaig notar dues estrebades gairebé seguides. Després, silenci. I seguidament crits d’alguns companys de les oficines del costat.

En sortir al passadís vaig veure cares blanques de l’ensurt, nervis i gent que caminava de pressa, molts sense saber ben bé si baixar per l’escala, quedar-se en el llindar d’una porta o aixoplugar-se sota una taula. Alguns donaven instruccions a la resta com si tinguessin experiència: “La última cosa que s’ha de fer en un terratrèmol es agafar les escales”, va dir algú pontificant. Jo sabia allò de que no s’ha d’agafar l’ascensor, però l’escala? I com caram havia de sortir de la sisena planta on tinc l’oficina?

Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar el telèfon, la cartera i les claus i vaig enfilar escales avall. Eren plenes de gent que, amb respecte i silenci, s’afanyaven a sortir de l’edifici. Els dos minuts que vaig trigar a veure el carrer van ser els més angoixants de tota l’experiència. Les escales del meu edifici són estretes i no tenen llum natural. Estan protegides amb pintura antiincendis i surten directament al carrer 13. Mentre baixava, només pensava en les tones de ciment dels dotze pisos que tenia a sobre, i en la lentitud de la munió de companys que intentaven arribar a l’exterior. Hi havia gent de 50 i de més de 60 anys que baixaven al ritme que podien, alentint el pas d’altres més joves. Ara, recordant el moment, entenc aquelles escenes de pànic on davant una emergència, l’esser humà activa el seu sentit de supervivència i, si no es controla, es capaç d’arraconar, trepitjar o deixar enrere sense miraments al proïsme per sobreviure a la desgracia. Quan creus que la teva vida està en joc, es fàcil que es desdibuixi el respecte per l’altre.

Al carrer, milers de persones s’afanyaven a allunyar-se dels edificis. Molts ens varem concentrar durant l’hora següent al sisme en el parc Franklin dels carrers 13 i I del centre de Washington, a només una illa de cases del despatx. Allà, sota els arbres, vaig començar a veure somriures, o més aviat riures nerviosos de companys que comentaven, encara pàl•lids, l’experiència viscuda. I des d’allà també vaig enviar els primers missatges de Twitter explicant el què passava. Les trucades telefòniques no entraven massa bé però sí els missatges de text i la connexió a internet. Per això la ràdio no va poder localitzar-me per entrar en directe, però sí sabien què passava per les piulades del meu Twitter. Fins ben bé tres hores després no es va normalitzar la telefonia al centre de la ciutat.

Una hora i mitja després de l’ensurt, varem poder tornar al lloc de feina. La rèplica de les 8 del vespre ni la vaig notar. Aquesta passada nit, però, no he dormit massa bé pensant en que en podien haver-hi més. Si una curta sacsejada de 5.9 graus a l’escala de Richter és així d’intensa, em pregunto com devien ser els recents grans terratrèmols de Japó o Haití.

Quan et falla la única cosa que ens sustenta, el terra, t’adones de que som ben poca cosa.