Amb la ministra de Salut de El Salvador

El Salvador, (San Salvador). – La visita que la setmana passada vaig fer a El Salvador va començar amb diverses sortides al camp per copsar la realitat d’una part de la seva població — la més vulnerable, la més pobre. Després d’entrevistar mares, doctors i infermeres [l’objectiu del viatge era produir dos reportatges per explicar les conseqüències de la pobresa en la salut i el paper que pot juga l’ajuda al desenvolupament], vaig buscar l’opinió governamental. La ministra de Salut, María Isabel Rodríguez, em va rebre al seu despatx.

Rodríguez forma part de l’actual govern d’esquerres de El Salvador des de fa dos anys, quan el periodista Mauricio Funes va guanyar les eleccions com a candidat de l’antiga guerrilla FMLN (Front Farabundo Martí d’Alliberament). Era la primera vegada després de vint anys que un govern d’esquerres governaria el país. En el seu programa, Funes va prioritzar de seguida la salut, que va deixar en mans de Rodríguez.

Ben formada acadèmicament —té un doctorat en medicina i dos postgraus—, aquesta ministra és una dona revolucionària, de llarga trajectòria acadèmica i cultural, àmpliament acceptada per la major part de la societat salvadorenya. Va ser degana de la Facultat de Medicina de la universitat de El Salvador i després en va ser primera rectora en els 160 anys d’història del centre. Quan va arribar al ministeri tenia 87 anys. Diuen els que la coneixen que és “incansable” i que “en moltes reunions sembla que s’adorm, però sempre revifa per fer la pregunta adequada i estratègica”.

La meva entrevista havia de durar deu minuts, però vam acabar parlant més de quaranta. És culta i coneixedora de la realitat del seu país. Ha vist món perquè l’ha viscut. És conscient de la importància que té “la cobertura universal i gratuïtat” pels salvadorenys pobres, i no té dubtes de que “cal un canvi transcendental en l’atenció de la salut de la població com a mecanisme per assolir el benestar i el desenvolupament sostenible del país”.

A la seva edat, no té pèls a la llengua. Quan li pregunto específicament per un dels principals problemes de les adolescents salvadorenyes —“la maternitat prematura”— em respon sense por: “és un crim! Abans es pensava que quan més jove fos la mare, era millor”. “Cal més educació. Aquest tema no és només és un tema de nenes; també ho és de l’homenet (varoncito) que sent realitzada la seva virilitat —jo diria el seu masclisme— per pensar que pot deixar embarassada a una nena tan aviat”, conclou.

Quan he entrat al seu despatx, m’han presentat com el catalán. Li pregunto ara per l’ajuda al desenvolupament i m’explica que durant la seva vida ha “tingut una llarga tradició de treball” amb Catalunya — “quan era rectora, [les universitats catalanes] em van ajudar molt”. Ara, des del ministeri, em diu que ha “tingut molt recolzament en diversos projectes, particularment amb [centres de] Barcelona”. Coneix la realitat catalana i també valora l’ajuda d’altres zones de l’Estat, com la de la “cooperació Andalusa i els bascos”.

No puc estirar més la conversa perquè ha de marxar. L’espera un avió que la portarà a Ginebra on, en qualitat de Primera Vicepresidenta, pronunciarà el discurs d’inauguració de la 64ena Assemblea Mundial de la Salud. Te 89 anys i una energia envejable.

Anuncios