Washington, DC. – Ahir a la nit vaig coincidir amb un ex eurodiputat conservador espanyol. És de visita als Estats Units i amb un petit grup d’amics el vam convidar a sopar. Ell va ser més de deu anys membre del Parlament Europeu i ara és a punt d’acabar la seva carrera a Estrasburg on, actualment, encara treballa com a assessor. «No tinc clar que faré després, alguna cosa sortirà», em diu qual li pregunto pel seu futur.

De les moltes coses que ens va explicar durant les gairebé dues hores d’àpat, li demano permís per publicar-ne un parell; no vol que el citi:

1. Eleccions espanyoles. «Seran al novembre; la situació no aguanta fins l’any vinent; ni econòmicament, ni políticament, ni socialment», sentencia sense dubtar. «Per què?», li pregunto. «Per què al novembre encara es publicarà alguna dada de l’ocupació de l’estiu, que habitualment en aquest mes és positiva. I perquè no crec que els socialistes vulguin, d’una banda, assumir el cost de fer els pressupostos del 2012 —que seran molt durs!— ; i de l’altre, fer coincidir les eleccions generals amb les andaluses, previstes també pel març del 2012». Segons explica, «els socialistes tenen coll avall que perdran, però si deixen els pressupostos de l’any vinent al govern entrant, sempre podran anar a les andaluses amb allò de ‘veieu què ha fet la dreta només arribar? retallades socials!». Tot pot tenir sentit, penso, si no fos per les primàries del PSOE. «Les primàries les poden fer en tres dies o en tres mesos; això no és un problema. Les guanyi qui les guanyi, el candidat perdedor abraçarà el guanyador per unir el partit de cara a les eleccions».
2. Els viatges dels eurodiputats en primera. Durant la trobada no vaig resistir a preguntar-li per la recent polèmica votació al Parlament Europeu que va rebutjar una esmena que hauria limitat els viatges d’avió en primera classe o business dels membres de l’europarlament. «La culpa la tenen, en gran part, Aleix Vidal-Quadras (aleshores vicepresident del grup parlamentari) i Carlos Westendorp («socialista de la gauche divine«). «Durant l’anterior legislatura, els dos formaven part del grup que va reformar l’Estatut del diputat, i ells —especialment Vidal-Quadras— van tenir un paper destacat. En aquella reforma, van acabar amb el sistema anterior que donava una quantitat fixa a cada eurodiputat perquè cadascun es comprés els seu bitllet i escollís la categoria. Amb el canvi, no hi ha limit —ni tampoc incentiu per estalviar la diferència entre el que et donaven abans i el que gastaves—, i per tant, es pot tirar de veta i comprar en business, perquè et paguen a despesa feta». «Quan es va votar la famosa esmena, no teníem ni idea del que estàvem votant», es justifica. «Pensa que una sessió de votació al Parlament pot durar una hora llarga durant la qual es voten coses cada quatre segons. Tu només dius sí, no o abstenció en funció del que el diputat encarregat del tema t’indica». Aleshores, gairebé salto de la cadira i li demano pel sentit de ser eurodiputat. «La culpa no és de diputat; és un mal sistema. L’esmena no la coneixia ningú i formava part d’un informe gris i curt»; i afegeix: «la polèmica posterior només va tenir repercussió a Espanya».

No cal que digui que em va sorprendre molt la poca autocrítica a la votació de l’esmena sobre els viatges dels eurodiputats, més en un moment de crisi com l’actual. La única justificació que va esgrimir va ser la de comparar els europarlamentaris amb els representants dels Congrés nord-americà. «[Els estatunidencs] arriben allà on van damunt un cotxe oficial, amb una colla d’assistents i acompanyats, i en canvi els eurodiputats sempre van lamentant que si el vol d’Iberia s’ha retardat, que si he perdut la connexió…».