San Salvador (El Salvador). – Aquesta setmana sóc fora de Washington. Estic a Centreamèrica on he anat a filmar un parell de reportatge sobre les condicions de salud de milers famílies que viuen en situació de pobresa. Ens hem desplaçat amb un equip de gravació a una zona rural que dista una hora de San Salvador, capital de El Salvador. Després d’entrevistar mares, doctors i infermeres, em quedo impactat per dues coses:

1. M’explica Nelson Díaz, director de l’àrea de Salud de la zona, que amb la reforma que està impulsant el govern salvadoreny, «hem augmentat considerablement el personal disponible, no només per atendre la gent a la consulta, sinó per anar casa per casa a buscar a les famílies» — moltes no van als centres de salud, fonamentalment, perquè estan massa lluny, no tenen transport, les comunicacions per camins rurals són dolentes o per prejudicis atàvics. «Això ens ha permès millorar el coneixement de la nostra societat —em diu— i hem descobert problemes com els dels abusos sexuals. «Ara mateix a la consulta, el psicopedagog està tractant una nena de 8 anys que ha estat sistemàticament abusada pel seu avi». I un altre que espera: «una nena d’uns 12 o 13 anys que ha estat abusada pels seus germans». El doctor Díaz em cita aquest dos casos com exemples d’una realitat rural que normalment no surt a la llum per la llunyania dels casos o per les amenaces dels abusadors, sovint familiars.
2. La majoria de dones són mares abans dels 20 anys i tenen criatures més enllà del 45:

• Vaig entrevistar a la Yamire (16) que està esperant ja la primera criatura (quatre mesos d’embaràs). No està casada i viu amb «el meu marit»; no esperava l’infant però «em vaig oblidar» d’utilitzar el mètode anticonceptiu.
• Un altre cas és el de la Cruz Imelda (45). És mare de 9 criatures i era a la consulta pel seu darrer fill d’un any i pocs mesos. «No l’esperava —em diu— però és el meu fill i el tinc que cuidar».
• També la conversa amb la Consuelo m’impacta. És una avia de 60 anys que es fa càrrec de la neta. Ella és llevadora. «Jo vaig tenir el meus fills sola a casa; vaig aprendre i la gent em demanava ajuda pels parts. Ara ja no passa; les mares van als centres sanitaris tot i que encara hi ha resistència perquè es manté la creença que allà roben els nens, i per això no volen anar-hi».

El treball periodístic de camp com aquest és una de les experiència més maques d’aquesta professió. Tocar la realitat que no veiem habitualment i intentar explicar-la és un repte i, m’agrada pensar que també una obligació. Ara bé, surtin com surtin els vídeos, us ben asseguro que per sobre de tot (de tanta pobresa, de tanta misèria…) hi ha dues coses realment punyents: la dignitat de la gent que viu en aquestes condicions i l’alegria que destil·len. Les dues coses impressionen.