Washington, DC. – La història dels Estats Units té un fosc capítol que a mesura que passen els anys va omplint-se de contingut: el de la violència contra els seus polítics i, especialment, contra el seu President. Fa 146 anys de l’assassinat d’Abraham Lincoln, 130 del de James A. Garfield, 110 del de William McKinley i 43 del magnicidi de John F. Kennedy. Aquesta llista podria ben bé tenir un cinquè nom, el de Ronald Reagan que ara ha fet 30 anys de l’atemptat que gairebé el mata quan sortia de l’hotel Hilton de Washington, DC.
Era el 30 de març de 1981. Reagan va pronunciar un discurs en un acte organitzat per l’associació de treballadors AFL-CIO. Feia només 70 dies que havia jurat el càrrec i aquella visita suposava la 110ena vegada que un president anava el Hilton; per tant, l’edifici era prou conegut pel Servei Secret, l’enigmàtic equip de seguretat dels presidents. Com expliquen diversos llibres i documents apareguts ara amb motiu de l’aniversari, a la sortida de l’acte els guardaespatlles encerclaven Reagan en forma de rombe — un al davant, un al darrera i un a cada costat. En aproximar-se a la limusina, Rawhide (nom en clau del Servei Secret per referir-se al President) va passar pel costat del grup de periodistes que l’esperaven, entre els quals hi havia el jove de 25 anys John W. Hinckley que va disparar-li sis trets. La ràpida reacció del Servei Secret aleshores va evitar la mort de Reagan; el que no van aconseguir evitar va ser que una de les bales impactés al seu pit. Les altres cinc van deixar tres ferits, un d’ells —el que era Secretari de Premsa de Reagan, James Brady— en cadira de rodes per la resta de la seva vida.
En sentir el primer tret, el cap del Servei Secret aquell dia, Jerry S. Parr, va empènyer “violentament” Reagan dins la limusina i en qüestió de segons eren ja camí de la Casa Blanca. Parr explica que la seva primera intenció va ser “tornar a la ultrasegura Casa Blanca”. A primera vista, Reagan “semblava esta bé”, però de seguida “va tossir una mica de sang escumosa i vermell brillant” a sobre el seu mocador, i aleshores van canviar la destinació per anar a l’hospital George Washington. Reagan patia sense saber-ho una hemorràgia interna, i tot i que va baixar del cotxe sense ajuda, en arribar a urgències “es va desplomar”. Parr recorda encara avui a un President “pàl·lid i inconscient”, amb “la pressió baixa i el pols defallint”. [Aquí teniu un reportatge de la ràdio pública NPR on s’inclouen fragments de les converses del Servei Secret durant els minuts posteriors al tiroteig.]
La història que ve després ja la coneixem: en 12 dies el President era de nou a la Casa Blanca amb una forma física i un sentit de l’humor envejables. Encara avui és un dels presidents més popular i amb més carisma de la història recent dels Estats Units, i fins i tot entre els nord-americans aquell capítol està poc present en la memòria col·lectiva. El que no es massa conegut és com aquell intent d’assassinat va canviar la seguretat dels presidents.
L’any 1981 el Servei Secret tenia 1.550 agents especials i avui en supera els 3.500. Des d’aleshores, els presidents ja no entren ni surten d’edificis públics pel mateix lloc ni ho fan a la vista — es prefereixen entrades per garatges o portes laterals. A qualsevol acte on hagi de participar un president, els convidats han d’haver passat per un detector de metalls. La premsa no té permès apropar-s’hi i normalment està ubicada en una zona distant amb visibilitat. S’utilitzen segones limusines idèntiques en els trajectes per confondre. I la roba a prova de bala forma part del vestuari del protegit, com ara abrics o armilles interiors.

El Servei Secret no acostuma a explicar els detalls de les seves actuacions i aquestes són algunes de les mesures evidents que es coneixen. En la darrera campanya electoral, i donat que s’hi presentava el primer candidat negre amb opcions de la història del país, el Servei Secret va haver de treballar de valent per garantir la seguretat d’Obama. Ara, amb Obama a la Casa Blanca, el nivell de risc no ha baixat i les mesures continuen sent extremes. La crispació política dels últims dos anys ha generat molta divisió social i violència; la última víctima és la senadora Gabriell Giffords que es recupera del tiroteig que gairebé acaba amb la seva vida el gener passat. Malauradament, tampoc la relaxada política sobre la compra o tinença d’armes de foc al país ajuda a pensar que som al final d’aquest capítol fosc de la història nord-americana.