Washington, D.C. – Encara que sembli increïble, el nombre d’armes de foc venudes a l’estat nord-americà d’Arizona va augmentar un 60 per cent el primer dia hàbil després de la massacre de Tucson. També ho va fer de forma inusual la venda de munició per pistoles o revòlvers similars a la utilitzada pel presumpte autor del tiroteig, Jared Lee Loughner. Les xifres podrien se més elevades si no fos perquè d’altres que ho van intentar no van tenir èxit al ser limitats pel requisit de tenir un historial federal net de delictes. Segons l’F.B.I. només a Arizona, el nombre de peticions d’armeries per comprovar historials de possibles clients va passar dels 164 dilluns anterior a l’atemptat als 263 dilluns següent, donant fe del creixent interès per armar-se. A més violència, doncs, més armes.

Els defensors de la tinença d’armes de foc s’escuden en la coneguda Segona Esmena de la Constitució nord-americana que forma part de l’anomenada Carta de Drets aprovada el 15 de desembre de 1791. Ras i curt, l’esmena dóna el dret a la possessió d’armes: “Sent necessària una milícia ben ordenada per a la seguretat d’un Estat Lliure, no es violarà el dret del poble a posseir i portar armes”.

Com en tota carta magna, la redacció del text està feta de tal manera que doni peu a la interpretació. El text, que el 1791 es podia entendre gairebé literal, en el segle XXI grinyola estrepitosament i una lectura feta avui des de l’òptica del passat deixa en evidència a l’Estat que no és capaç de garantir la seguretat dels seus ciutadans i els permet defensar-se legalment a trets.

El moll de l’os, però, del debat als Estats Units rau en la idea de quin paper ha de tenir l’Estat en la vida dels ciutadans i fins on volen els nord-americans que les lleis regulin la seva vida privada. Avui en dia es calcula que hi ha 85 armes de foc per cada 100 habitants, i és clar, això té conseqüències. En un article al diari The New York Times, el columnista Nicholas D. Kristof recordava aquesta setmana que “des dels assassinats a Tucson, uns 320 nord-americans han estat assassinats anònimament per armes de foc” i “cada dia al voltant de 80 persones moren per armes de foc” al país.

Les dades, tot i ser alarmants, no sembla que ho siguin prou com per esperar un canvi de legislació i fer més restrictiva la compra o tinença d’armes de foc al país. Tradicionalment els republicans —ara amb majoria a la Cambra de Representants— n’han defensat el dret, i els demòcrates no tenen una posició unitària. La mateixa congressista Gabrielle Gifford és partidària del dret a portar armes, i no són pocs els congressistes que han declarat públicament ser titulars d’una pistola o rifle i en alguns casos la porten a sobre exhibint-la sense pudor quan són als seus estats.

Per si de cas, la tragèdia de Tucson ha posat en guàrdia als defensors de les armes de foc, el bastió més emblemàtic dels quals continua sent l’Associació Nacional del Rifle (NRA en les seves sigles en anglès). L’atemptat ha donat esperances als partidaris de més restriccions que volen aprofitar l’ambient per canviar les coses, però el lobby favorable a les armes és potent i silenciosament actiu aquests dies. L’oficina del representant republicà per Nova York, Peter T. King, ha denunciat una campanya en contra de la seva proposta de prohibir les armes de foc en un radi de 300 metres al voltant d’un congressista. “Estem rebent 100 trucades cada hora de gent que pensa que estic intentant restringir els seus drets emparats en la Segona Esmena”, ha declarat en una entrevista al The New York Times.

Difícilment, doncs, hi haurà un canvi en la legislació del país tot i que el debat sobre la tinença i ús d’armes de foc està adquirint força aquests dies, prenent-li el protagonisme al de la crispació política. L’Associació Nacional del Rifle encara no ha dit la seva i espera a fer públic el seu punt de vista un cop els morts hagin estat enterrats. De res servirà al debat, però, que Jaret Lee Loughner hagués adquirit una pistola tot i haver estat una persona expulsada del centre on estudiava per problemes psicològics, o haver estat rebutjat per l’exèrcit que no el va considerar apte. Així les coses, la massacre de Tucson serà considerada un lamentable excepció i la malentesa llibertat individual tornarà a erigir-se en terreny inalienable amb l’ajuda d’interessos poc clars que mantindran l’statu quo. Tard o d’hora la violència tornarà a ser la protagonista.