Washington, DC. – La última vegada que un atemptat contra el govern o un representant públic als Estats Units va adquirí les proporcions de l’actual tiroteig contra la congressita Gabrielle Giffords podria ser l’any 1995. Aleshores, una furgoneta carregada amb explosius va ensorrar la meitat d’un edifici federal de la ciutat d’Oklahoma. L’autor d’aquella acció i, segons les primeres investigacions, l’autor de la massacre d’ahir a Tucson tenen la mateixa música de fons: el radicalisme antigovernamental.

Des de l’elecció de Barack Obama com a president l’any 2008, les diferències polítiques entre contraris han anat adquirint tons d’intransigència cada vegada més alarmants. Ja durant les primàries i la mateixa campanya electoral es van veure els primers brots que creaven un caldo de cultiu per recorre a la violència, o si més no, al rebuig irracional de l’altre. La campanya de Hillary Clinton va fer córrer una fotografia d’Obama vestit amb indumentària islàmica, alimentant així la sospita del rival i estenent-la a la religió en qüestió. El mateix Obama va rebre amenaces constants durant la seva campanya i, que coneguem, la policia va desarticular com a mínim un intent d’atemptat contra ell hores abans d’acceptar la nominació demòcrata, quan un grup de radicals el volia dispara amb un rifle de llarga distància. Potser per això es creu que el mateix dia de la presa de possessió el gener del 2009, el mateix Obama va dur una vestimenta antibales.

En els darrers mesos, però, el nivell de violència verbal s’ha estès con una taca d’oli. El moviment Tea Party i la part més conservadora del partit republicà han contribuït a mantenir aquest clima d’animadversió contra l’altre. El constant run-run dels teaparties contra tot els que suposi govern (reforma sanitària, impostos, rescat dels bancs…) i el silenci complaent dels republicans han fet que la tensió i les amenaces siguin el pa nostre de cada dia. I fins i tot una de les referents ideològiques del Tea Party, Sarah Palin va arribar a posar al seu Facebook un mapa del país amb mirilles telescòpiques a sobre dels estats que calia abatre políticament, entre els quals hi havia el de la congressista ara atacada Gabrielle Giffords.

Considerada una moderada, Giffords forma part d’un districte conflictiu a l’estat d’Arizona, on les diferències polítiques han arribat a nivells de tensió alts en els últims mesos. Els que la coneixen, la consideren una dona forta, valenta i dialogant. Segons el National Journal, Giffords va organitzar fins a 340 trobades amb ciutadans durant l’anterior mandat; trobades on ella anava a escoltar les preocupacions, indignació i, sovint, crits dels electors. Més encara, arran el seu vot a favor de la reforma sanitària, les seves oficines van ser assaltades.

Ella, però, no ha estat l’única damnificada per la violència. L’any passat fins a 10 congressistes demòcrates van denunciar amenaces violentes, i durant setmanes va ser habitual veure imatges de crits contra representants públics en actes polítics. De fet, la darrera campanya electoral va mantenir aquesta tensió, on el missatge era més destructiu que constructiu, més de descrèdit de l’adversari. I com a mostra, només cal veure quina és la prioritat dels republicans en la nova Cambra de Representants tot just constituïda: votar una llei per derogar la reforma sanitària.

L’atemptat contra la congressista Giffords posa ara al descobert el problema latent. La rivalitat política no es pot dirimir atiant la violència cap a l’altre. Giffords ja ho va dir l’any passat en ser preguntada pel mapa de Sarah Palin on ella era un dels objectius. “Això no ho podem acceptar”, va respondre aleshores, “i quan la gent ho fa, hauria d’adonar-se que pot tenir conseqüències” (veieu el vídeo de l’entrevista a l’MSNBC).