El programa d’aquesta nit ha estat especial. King, vestit de camisa negra i corbata vermella amb taques blanques, portava a joc els típics elàstics que l’han caracteritzat durant tota la seva vida pública (regal del cantant Jon Bon Jovi). Ell ha obert l’espai dient un simple “benvinguts al darrer Larry King Live” i acte seguit els presentadors Ryan Seacrest i Bill Maher han fet passar convidats que han format part de la vida del programa. El President Obama, l’ex-president Bill Clinton, el governador de California Arnold Schwarzenegger, a més d’un reguitzell de companys de professió, actors i actrius, cantants i gent de la vida pública nord-americana han desfilat per la darrera hora del talk-show per acomiadar-se i felicitar al periodista.

Hi ha dues coses que crec que han fet de King una referència. És innegable el seu talent per enfrontar-se a l’entrevista, un dels formats més difícils de la professió. Larry King ha mostrat sempre la seguretat de qui sabia què preguntava. La seva és una veu profunda que omple l’espai i que ajuda a guanyar-se el respecte de l’entrevistat. Precisament per això, King ha estat un mestre jugant amb el silencis perquè quan callava, l’absència de veu pesava molt, i en una entrevista el silenci és contingut. I la mirada; la de Larry King era una mirada penetrant, dura, que semblava que t’escorcollava per dins. Li retrec, però, que no l’aguantava massa, ni amb l’entrevistat ni amb l’audiència. Ell tenia una tendència a repenjar-se sobre la taula on clavava els colzes amb els braços creuats i el cap caigut sobre els guions. Crec que al seva calvície era tan coneguda com la seva cara.

Després de 25 anys, Larry King fa bé d’anar-se’n. L’etapa de Larry King Live estava esgotada i l’espai s’havia de renovar. Marxa quan el seu declivi ja havia començat i ho ha fet per voluntat pròpia. Veurem ara quina en té pensada pel seu futur, que espero que no estigui lluny de la professió — la seva autoritat, experiència i talent no es poden desaprofitar.