Wikileaks o el boc expiatori

Washington, D.C. – Des que el portal Wikileaks va començar a filtrar documents considerats confidencials, als Estats Units s’han endegat diversos debats al respecte que susciten reaccions tant dispars com la de la lloança a l’atreviment o la condemna sense pal·liatius. Wikileaks ha confiat les últimes filtracions a cinc mitjans de comunicació — quatre europeus i només un de nord-americà, el New York Times.

Els actors del debat al país sobre la filtració són molts, però el més destacat és, per raons obvies, el govern federal. És interessant seguir d’aprop l’exercici d’equilibri que practiquen aquests dies els seus responsables, atacant el portal i defensant a l’hora la llibertat d’expressió. Dijous passat el portaveu del Departament d’Estat, P. J. Crowley, sortia al pas de les crítiques a l’administració nord-americana assegurant que “cap país creu en la llibertat de premsa més que els Estats Units”. Al parer seu , “mentre Julian Assange posa en perill periodistes a països autoritaris amb la publicació de cables, nosaltres els protegim”.

Fixeu-vos fins a quin punt estan arribant els extrems del debat que senadors com Dianne Feinstein (demòcrata) han demanat directament la presó per Assange per crims contra la coneguda Espionage Act, una legislació creada durant la Primera Guerra Mundial per castigar individus acusats d’espionatge. Més encara: la conservadora cadena de televisió FOX News, en un programa de debat polític no va tenir cap pudor en mantenir a un contertuli que demanava assassinar Assagen “per traïdor”. O el senador independent Joseph I. Lieberman, que ha arribat a suggerir investigar els mitjans de comunicació —el New York Times, però també d’altres— que hagin elaborat articles amb el contingut filtrat pel portal.

Amb aquest debat els Estats Units s’enfronten inconscientment amb ells mateixos. No està clar on són els límits de la llibertat d’expressió (emparats en la Primera Esmena constitucional) i fins on es pot estirar el recurs a la ‘seguretat nacional’. “És el desafiament més interessant a la Primera Esmena en molt, molt temps”, assegura l’expert constitucional David Hudson en unes declaracions recollides per EFE.

Crec que determinades interpretacions de l’Espionage Act són un perill per la llibertat de premsa. Amb aquesta llei a la mà no és gaire difícil atacar a un periodista o mitjà de comunicació que publiqui o denunciï un determinat comportament governamental. No ha d’haver-hi dubtes en el dret que té qualsevol govern a mantenir la confidencialitat de les seves comunicacions, però un cop fetes públiques, no és de rebut recorre a la ‘seguretat nacional’ per evitar-ne la difusió, i molt menys atacar als mitjans que només fan de missatgers. Les declaracions sentides a la FOX el posicionaments com els de Lieberman, fan mal a l’essència mateixa de la fundació del país, generalitzen la sospita i afavoreixen l’autocensura periodística. Si el govern no vol que això torni a passar, el que ha de fer —com ja està fent— és millorar els seus processos interns d’informació, però no atiar fantasmes ni buscar bocs expiatoris que són excuses de mal pagador.

Anuncios

Un comentario en “Wikileaks o el boc expiatori

Los comentarios están cerrados.