Washington, DC. – Si per alguna cosa crec que serà recordat Barack Obama després de la seva primera presidència és per haver evitat l’ensorrament de l’economia nord-americana l’any 2009. Les polítiques econòmiques liberals inspirades en Reagan, on la desregulació i el lliure mercat eren la màxima, van deixar els mercats en mans de corporacions i conspiradors, que van jugar perillosament amb els milions d’estalvis de ciutadans del país i de tot el món. La falta de legislació i transparència van jugar un paper clau en l’acceleració de la crisi que gairebé porta al país al col·lapse financer. El pla d’estímul i les reformes d’Obama del primer any de la seva presidència varen aturar aquesta espiral i evitar que el desastre fos de proporcions més grans. Però aquest reconeixement no s’ha transformat en una victòria demòcrata a les eleccions legislatives de mitja legislatura; al contrari. El revés ha estat contundent i el toc d’atenció de l’electorat, inapel·lable. La victòria republicana ha estat l’expressió de la frustració de la gent. L’economia no remunta i l’atur es manté des de fa mesos vora els dos dígits, xifra massa alta per una societat que no està acostumada a sentir el fracàs.

Vivim en un món on les coses van molt de pressa, massa. Al tren del segle XXI no hi té cabuda la pausa o la reflexió – tot ha de ser per ahir. La demanda de resultats immediats i tangibles ens obsessiona, i aquesta immediatesa ens fa perdre de vista la perspectiva. Els nord-americans han votat decebuts perquè esperaven canvis fa mesos, canvis que no han arribat. Han votat, doncs, oblidant les causes del desastre que ara els ofega i deprimeix.

Als Estats Units, l’eix polític té dues dimensions, la demòcrata i la republicana, al si de la qual podem incloure al moviment conservador Tea Party. És un sistema bipartidista que aquest 2-N ha votat contra Obama més que republicà. A molts electors no els ha importat que la culpa del desastre que havia d’arreglar Obama la tinguessin les polítiques defensades i promogudes fa dos anys pels mateixos republicans.

He estat a la roda de premsa de valoració del President aquesta migdia a la Casa Blanca, on he vist a un Obama abatut i capcot que ha assumint la responsabilitat del desastre. Ha estat una “pallissa” —ha dit sense edulcorants— i “n’assumeixo la responsabilitat”. Entre les causes, el President ha citat problemes de “comunicació” i la falta de connexió amb la gent. Obama sap que el món va molt de pressa i que de res serveix culpar als republicans perquè ja no importa qui n’és el culpable. “No hem aconseguit el progrés necessari” i els votants “volen que l’ocupació i les oportunitats del passat tornin més ràpid”, ha conclòs.

A partir d’ara la clau del Congrés és en mans del partit republicà. Obama, però, no ha perdut la intel·ligència, ni les qualitats que el van portar a la Casa Blanca. Després d’aquestes eleccions, ha adquirit l’experiència de la derrota. Si vol revalidar la presidència al 2012, en els pròxims dos anys pot corregir el rumb i presentar un lideratge d’aparença intel·lectual menys elitista i més proper als valors fundacionals del país, sense perdre l’essència de la seva agenda política. Potser així, l’esperança que el va catapultar al 2008 es podrà materialitzar en resultats que els ciutadans valorin. Ronard Reagan o Bill Clinton així ho van entendre i van saber redreçar en patir derrotes similars a la d’Obama.

Foto: EFE Shawn Thew