El 2-N i la pèrdua de confiança

[Article publicat al Diari de Tarragona el divendres 22 octubre de 2010]
*     *     *

Washington, DC. – Barack Obama torna a estar en campanya. Sense americana, arremangat i micròfon en mà, ha sortit de gira pel país en un viatge electoral que, gairebé sense interrupció, el portarà a visitar fins a nou feus demòcrates abans de les eleccions legislatives intermitges el dimarts 2 de novembre. Estan en joc els 435 membres de la Cambra de Representants, 36 escons del Senat i 37 cadires de governador. Com és habitual als Estats Units, aquestes eleccions se celebren a la meitat de la legislatura presidencial, i des de fa més de 30 anys, els ciutadans les aprofiten per reequilibrar el poder del President i recordar-li que no és totpoderós. Ronald Reagan, Bill Clinton o George W. Bush van veure minvat el control del Congrés durant les seves presidències, malgrat haver obtingut després la reelecció.

Els assessors del President fa dies que el passegen esprement el missatge d’esperança que el va portar a la Casa Blanca ara fa dos anys i recordant que encara queda molta feina per fer; però en la majoria de nord-americans ha quallat l’escepticisme. Sacsejats per la pitjor crisi econòmica de les últimes dècades, amb un nivell d’atur inusual i un dèficit que amenaça la promesa recuperació que no arriba, els electors —sobre tot els independents— busquen alternatives. Molts miren els candidats republicans, i el que veuen no els agrada, per això la desmobilitatzació s’estén com una taca d’oli, especialment entre els joves. “Ells [els republicans] van crear aquest desgavell —recordava fa uns dies el candidat demòcrata a la reelecció per Virgínia, Gerald E. Connolly—, i nosaltres l’estem arreglant; heu de continuar amb nosaltres”, demanava als seus electors.

En aquest comicis, el més probable és que els republicans recuperin el control de la Cambra de Representants i, segons el que indiquen ara les enquestes, quedarien empatats al Senat, on els resultats varien en funció de les campanyes a les nombroses conteses frec a frec de tot el país — Califòrnia, Colorado o el mateix estat d’Obama, Illinois, en són clars exemples.

Però el missatge de fons que ha calat no és el d’una elecció bipartidista. L’opció actual demòcrata ha despertat els dubtes de la majoria, i l’alternativa republicana és desencisadora pel seu negativisme. Els nord-americans han passat de l’eufòria del 2008 per haver trobat un president il•lusionant, a la frustració del 2010 de sentir que no se’n surten, que l’economia no s’enlaira i que l’atur es manté. Obama està a la defensiva en aquesta campanya marcada per la desil•lusió dels seus que traspassa fins i tot les fronteres dels escenaris electorals dissenyats pels assessors demòcrates, com les trobades del President amb alguns veïns, les converses amb ciutadans, o els coneguts town-halls on els electors pregunten directament sense filtres.

És doncs una remor, un soroll de fons que fa dies que dura, setmanes, i que va més enllà de la política de partits. És un soroll de fons que té desmotivat a molts nord-americans. És la decepció de la manera de fer dels polítics aquesta primera meitat de legislatura. Després de dos anys, el que ha quallat és una sensació d’irresponsabilitat, falta de nord clar i caos per voler anar tant de pressa que ni els mateixos polítics saben què han acabat fent. És una crisi de credibilitat dels polítics on els que figuren són exemples de manca d’habilitat per gestionar el negoci del govern.

I és clar, aquest escenari beneficia l’opositor, els republicans i el nou moviment conservador Tea Party, l’escència del qual és l’oposició als impostos, l’Estat i el socialisme. Obama, però no perd l’esperança i, donant exemple, ha mobilitzat fins i tot la primera dama, Michelle Obama, per cridar l’atenció dels votants i recuperar la il•lusió perduda. L’aparició de la mom in chief —‘mare en cap’, com ella mateixa s’ha definit irònicament— està sent un revulsiu, tot i que caldrà veure si suficient com per evitar el que dibuixen les enquestes a partir del 2 de novembre, és a dir, un dels congressos més conservadors que es recorden. Probablement a partir d’aleshores, la voluntat republicana de canviar la imatge de ‘partit del no’ d’aquests dos últims anys els portarà a exercir un paper més responsable al Congrés. Potser aleshores els ciutadans podran tornar a mirar a Washington amb més confiança.

Foto: STEVE MARCUS / LAS VEGAS SUN

Anuncios

2 comentarios en “El 2-N i la pèrdua de confiança

  1. >Creo que en España, y en general fuera de EEUU hay una cierta sensación de "que-parte-de-la-película-me-he-perdido" respecto a Obama. Durante un tiempo supimos que era la pera, que era adorado, que su elección fue algo histórico… y nada más. Y de ahí, noticias sobre que la cosa va peor, el Tea Party, etc.Yo creo que un tema interesante a tratar -no sé si en este artículo u otro- es la ascensión del Tea Party, no frente a los democratas, sino frente a lo que llaman los ´Responsible Republicans´, que pueden ser muy conservadores pero dentro de la lógica del sistema. Me llama la atención como el Tea Party está entrando por el "a más, a más, a más", esa dinámica de polarización en que gana quien va un paso más allá, una radicalidad más que la otra. No ya que esté de acuerdo o no, pero si es muy interesante intentar explicar como un partido que está cogiendo un aire anti-sistema -desde la derecha, si se quiere, pero anti-sistema, al fin- que engarce va a tener en caso de que potencialmente ganara. ¿Se saldría USA de las Naciones Unidas?. Sería la vuelta de un aislacionismo conservador? (siempre latente en el pensamiento republicano, frente al neocon, que era conservador pero intervencionista). ¿Qué pasaría?Son solo ideas, para éste u otro artículo. Me interesa mucho saber que pasa por ahí.

  2. >De acuerdo contigo, Gus. FJU, lo que no se ha querido explicar en Europa y en general fuera de EEUU es que Obama no era "la pera" antes, a pesar de que algunos lo tildaran de salvador y él entrara al rebufo mesiánico. La pieza que falta en la explicación entre "super-presidente" y "descontento general" es una disculpa. El que aquellos que inocentemente le encumbraron admitan que lo hicieron por motivos superficiales, no sustantivos. Que fueron frívolos y se dejaron llevar por la imagen, el swing, la oratoria del de Illinois. Aquellos que, como yo, fuimos críticos de la superficialidad de Obama desde un principio-sin perjuicio de su preparación intelectual y sus dotes discursivas-, y de su hipocresía-por ejemplo con sus críticas a Wall Street, o en relación con el supuesto "bipartidismo" que preconizaba-, fuimos tildados de una cantidad de adjetivos irreproducibles, el más suave de los cuales fue retrógrados. Lo que ha habido entre la campaña presidencial y ésta, es que Obama ha demostrado ser lo que a algunos nos parecía ser. En política exterior ha cumplido con mejorar la imagen de EEUU porque se trata de eso, de imagen. Pero en lo interno, la imagen no es suficiente, y las medidas que ha adoptado van en contra de lo que la mayoría de los estadounidenses quería (incluida la legislación sanitaria). De ahí el Tea Party. La mayoría de estadounidenses no quieren una ampliación del intervencionismo del gobierno federal. Los más vehementes, han encontrado en el Tea Party la manera de expresarlo públicamente. El resto (incluidos muchos demócratas moderados), como Gus dice, probablemente no votará o votará republicano a regañadientes.No es que el Tea Party o el discurso general de los republicanos se esté llevando al extremo, que puede ser, sino que el mismo Obama que prometía bipartidismo es el que ha provocado esta manifestación pública de descontento polarizador. El país estaba políticamente dividido con Bush, y ahora lo está aún más con Obama. Demeritos de ambos. Sólo que uno está demonizado, y al otro algunos (sobre todo analistas europeos) le siguen viendo el nimbo y las angelicales alas. Un abrazo,Nacho

Los comentarios están cerrados.