>Washington, DC.- Com si encara estigués viu, l’huracà Katrina ha tornat a l’actualitat en complir-se el cinquè aniversari d’aquell 29 d’agost de 2005, quan va tocar terra a les costes del sureny estat de Louisiana, molt a la vora de la ciutat de Nova Orleans. Polítics i mitjans de comunicació s’apropen aquests dies a la zona per fer balanç i veure la recuperació; i el balanç és agredolç. És cert que la situació ha millorat —això era relativament fàcil donada la magnitud del desastre—, però ni de lluny s’ha esvaït l’evidència de l’huracà, ni les seqüeles que ha deixat en la seva gent. He llegit aquests dies que sis de cada deu nens supervivents pateixen desordres emocionals seriosos, problemes de comportament o inestabilitat familiar.

La majoria de turistes que visiten Louisiana van a Nova Orleans i sovint es limiten a passejar pel conegut barri francès, origen de la ciutat i bressol del jazz més autèntic. Jo mateix vaig descobrir-me embadalit en una nit fresca d’hivern gaudint de la millor partitura per aquesta música, la que no existeix i surt de l’ànima de qui la interpreta. Ja quan hi vaig anar, ara fa uns mesos, el centre de la ciutat estava recuperat i el transit de turistes nocturns i diürns era un bon exemple del retorn a la normalitat. Però aquesta falsa percepció de normalitat és una façana de cartró pedra que queda en evidència al ulls dels qui s’atreveixen a sortir de la ruta guiada.

A pocs minuts del centre, on ja no hi arriben les notes del jazz improvisat del French Quarter, el panorama és encara desolador. Recordo conduir en silenci per carrers sense fanals on no m’hi voldria trobar ni de nit ni al mateix migdia. Cases semi-caigudes, desaparegudes o, les més resistents, sense finestres ni portes i amb les teulades rosegades pel vent i la intempèrie. Els pocs negocis que quedaven, se les enginyaven per tirar endavant, com el bar Live Bait, que oferia menús per temps de crisi (“recession menu”) a 5 dòlars. Aquest, com d’altres negocis en zones residencials, es resistien a tancar tot i estar rodejats d’un barri fantasma al qual pocs dels que van marxar han pogut tornar. Un de cada tres habitants han començat una nova vida allà on els va portar la tragèdia, perquè o no volen sentir a parlar d’huracans o no tenen diners per fer front a la reconstrucció dels seus habitatges.

Més desoladora és encara la costanera carretera que et porta a l’aeroport, no gaire transitada gràcies a l’autopista interior, per això la majoria de turistes se la perden. És plana i recta, i a les postes de sol, bucòlica. En algun punt d’aquesta via que ressegueix la línia de la costa, el Katrina va tocar terra. No hi ha res a banda i banda, només s’hi veu el mar, llacunes d’aigua salada, vegetació baixa i petites embarcacions que no se sap si estan abandonades o oblidades. Allà on en algun moment hi va haver una casa, ara només en queda la base de ciment que la tempesta no va poder esborrar.

Diuen que hi ha molts Estats Units, i és cert. Als Estats Units del sud la gent és amable, positiva, està contenta de que hi vagis i els visitis; són un xic curiosos per saber qui ets i d’on vens, però mai he vist xafarderia, sinó amable interès. És precisament aquest esperit el que ara, cinc anys després del Katrina, els manté vius i mirant endavant. Se’n sortiran.