>Washington, DC.- Amb la proximitat de les eleccions del novembre als Estats Units, diversos debats de tints populistes, tornen a la palestra. Des de fa unes setmanes, el de les càmeres amb radar a les vies d’entrada a les ciutats està d’actualitat, i diaris com el New York Times li han dedicat aquest diumenge generosos espais. “Traffic-Camera Debate Heats Up Campaign Trails”, deia el titular.

És interessant veure els arguments que uns i altres posen sobre la taula per defensar o no l’ús d’aquest sistema coercitiu per regular el trànsit. El diari explica que més de cinc-cents governs locals han multiplicat els punts amb controls de càmeres a les carreteres perquè “amb la necessitat de mantenir els ingressos, cada vegada més aposten per aquestes multes” que poden arribar als 100 dòlars per conductor i infracció.

A ningú li agrada obrir un dia la bústia de casa i trobar-se una carta amb una fotografia que demostra la infracció. Sovint no es recorda ni el moment ni qui conduïa, i quan hom ho recorda, la majoria de les vegades es dubta de la velocitat excessiva o es qüestiona si el semàfor era en vermell en el moment de creuar-lo. Sigui com sigui, qui pateixen aquestes sancions són els ciutadans, i ara que venen eleccions, les protestes han augmentat atiades per alguns candidats que prometen acabar amb el sistema. “Quinze estats i onze ciutats ja les han prohibit o limitat”, explica el diari.

Política oportunista al marge, el que està ocupant el centre del debat és l’efectivitat d’aquestes càmeres. “Un estudi elaborat per la Federal Highway Administration ha analitzat set comunitats, i demostra que tot i la reducció d’un 25% des accidents perillosos a les cruïlles amb semàfors amb càmeres, hi va haver un increment del 15% en topades per darrere, possiblement causades per les frenades sobtades dels conductors arran els senyals que advertien de la presència de càmeres”.

Els opositors també recorden els beneficis que això està generant per les empreses instal•ladores, que no només cobren per vendre i col•locar la càmera-radar; sinó també pel manteniment i les citacions a judicis que, com a tècnics, han d’atendre per justificar el correcte estat de l’aparell (per les quals cobren de l’erari públic, és clar).

El debat em recorda a la decisió de l’actual Govern tripartit de Catalunya que en el seu dia va fer una aposta pels radars a la xarxa viària catalana, i va decidir també limitar la velocitat a l’àrea metropolitana a 80 quilòmetres per hora, al•legant un reguitzell d’arguments poc travats: seguretat, menys pol•lució, etcètera. D’aquella decisió, l’únic argument creïble que vaig veure era la d’acontentar al partit més petit del Govern, els eco-socialistes d’ICV; com una mena de gest per demostrar que ells, per petits que fossin, sí influïen en les decisions.

Ara als Estats Units, estic revivint aquell debat que vaig veure aleshores a Catalunya. Polítics oportunistes i ciutadans enutjats el recuperen amb arguments més valuosos que els que vaig sentir aleshores. Educar en la conducció és fonamental; regular implica sancionar si no es compleix la norma, però no és de rebut apostar per un sistema car i amb afany recaptatori amb arguments poc sòlids.

Foto: Elisha Page/Argus Leader, via Associated Press in The New York Times