Reflexions ara que venen els Oscars

>

Washington, DC.- Que el món del cinema és un negoci no hi ha dubte. Que els Globus d’Or són una contribució descarada a aquesta industria, ho vaig constatar recentment seguint la mateixa gal•la a Los Àngeles. Que els Oscars són l’instrument de promoció i recerca de nous mercats d’aquesta industria, tampoc en tinc cap dubte.

D’un temps ençà, Hollywood veu com la seva posició dominant tot i no trontollar sí que s’afebleix. El cinema independent guanya adeptes a mercats com l’europeu, i el bollywoodià creix a ritmes increïbles consolidant-se a Àsia i estenent la seva influència a mercats que fins ara eren territori gairebé exclusiu de la industria del cinema nord-americana. Estan les coses així, què millor que fer l’abraçada de l’ós?

L’any passat, la producció d’inspiració india “Slumdog Millionaire” va guanyar l’Oscar a la millor pel•lícula, en un intent—al meu entendre—de cridar l’atenció del públic bollywoodià. La cinta és bona i la història musical està ben lligada, però no crec que tant com per emportar-se aquest reconeixement.

També el cinema espanyol està tenint cada vegada més presència a la nit dels Oscars. Primer va ser Pedro Almodovar, i després Penélope Cruz i Javier Bardem, els qui han passat per l’escenari del Teatre Kodak de Los Angeles a recollir l’estatueta. Almodovar es un bon director al qual li falten idees per altres temes a explicar, Bardem és un actor polifacètic exepcional que va brodar el paper amb el que va guanyar l’Oscar amb ‘No Country for Old Men’, i Cruz ha anat millorant però la veig estancada en el repetitiu paper de dóna inestable, maltractada físicament o psicològicament. En la seva interpretació a ‘Nine’, per la qual torna a estar nominada, destaca però no brilla, fora del número musical. Cruz agrada més fora de la pantalla que a dintre, i la seva figura projectada als Oscars és, si més no, un intent de la indústria de guanyar el mercat hispà, que significa molt, no només als Estats Units, sinó a Llatinoamèrica.

I finalment un darrer traç per ‘Precious’, la crua història d’una adolescent afronord-americana, grassa i desgraciada, maltractada per la vida que és reflex d’una realitat als Estats Units. La cinta és bona i l’actriu, Mo’Nique, és una noia desconeguda fins ara que broda el paper pel qual ja va guanyar el premi a la millor actriu als Globus d’Or. ¿Algú endevina a quin públic atraurà si ‘Precious’ guanya alguna estatueta?

Aquest diumenge no sé com anirà la gal•la. Almodovar no està nominat, crec que Penélope Cruz no s’emportarà l’estatueta, sí ho farà Mo’Nique, i la pel•lícula que escombrarà serà ‘Avatar’—James Cameron està triomfant als cinemes i els crítics no volen ni poden desmuntar una cinta d’èxit popular a la qual no li trobo el què. La història d’Avatar és poc original, la interpretació acceptable i els efectes especials molt reals però la tècnica utilitzada per l’animació no és nova: ja la vam veure a ‘El Senyor dels Anyells’ amb Gòlum o els animals fantàstics de la Terra Mitja.

Hollywood lluita per la seva subsistència. Espero que aquest diumenge els veredictes facin justícia y Quentin Tarantino pugi moltes vegades a l’escenari per la seva última obra mestre ‘Inglorious Bastards’, que us recomano.

Anuncios

4 comentarios en “Reflexions ara que venen els Oscars

  1. >Gustau, i La teta asustada (The milk of Sorrow)? és una película peruana estrenada l'any 2009 i dirigida per Claudia Llosa. Film de coproducció catalana que reivindica la cultura quítxua.

Los comentarios están cerrados.