>
Washington, DC.- “Pot un noi portar una faldilla per anar a l’escola?”. Amb aquest provocador títol en portada, el New York Times obre un interessant debat sobre la permissivitat als centres educatius. Als Estats Units, més segurament que a Catalunya, l’aparença externa en el vestir és força indiferent a la resta de la gent. El concepte d’hortera del sud d’Europa aquí seria ignorat literalment i passaria desapercebut. Per això segurament, els que volen cridar l’atenció motivats per una o altre raó, ho han de fer d’una manera més exagerada. Aquí teniu alguns exemples que cita el reportatge: un noi “va ser convidat per l’escola a anar-se’n cap a casa perquè portava botes amb plataformes”, a l’estat de Geòrgia va passar el mateix amb un altre noi que “anava maquillat i amb texans excessivament prims”, o el d’altres adolescents que van anar a classe amb samarretes de màniga curta i coll de V amb el que podien exhibir els pectorals.
On estan els límits? Quin és el punt d’equilibri entre el vestir correctament per les circumstàncies i el respecte a la identitat de l’alumne?
La disciplina és un valor en crisi difícil d’aplicar en la societat intercultural i interracial del nostre temps, on el vestir és avui més que mai, una forma d’expressió de la identitat. L’equilibri és delicat, més a l’escola, on els pedagogs insisteixen en la importància d’educar tenint en compte polítiques d’antidiscriminació, factors de salut mental, convencions socials i, la que per mi és més important, distraccions a classe.
Crec que com en moltes circumstancies de la vida, la llibertat individual acaba on comença la de l’altre. Si un pentinat poc convencional pot distreure a la resta de companys i companyes, és recomanable prohibir-lo. Si una faldilla és massa curta per una aula, és recomanable prohibir-la. Si unes botes militars són perilloses, és recomanable prohibir-les. I és clar, la paraula que provoca i a molts fa por és la de prohibir. Dir “no” quan toca, no ens ha de fer por, perquè educar no vol dir ser permissius, sinó explicar els perquès i ser intransigent quan és necessari.
A l’escola, els alumnes aprenen i donen forma a la seva personalitat per, en el futur, viure en societat on hauran de reprimir-se moltes vegades al llarg de la vida perquè la seva llibertat toparà amb la d’algú altre. I aquí hem d’estar sempre recolzant als mestres.
Foto: The Sunday Morning Herald
Gustau Alegret 
>Hola Gus,No dius res dels pares. Entenc que es tracta de teenagers a l'institut. No hi tenen res a dir els pares? … Tots hem estat adolescents i em buscat els límits, pero no crec, que perquè busquem els límits calgui crear una interminable llista de prohibicions a l'escola que de ben segur en algun punt acabaria essent ridicula. Són els pares els que m'han de dir que faig el ridicul sortint de casa amb faldilla no cal que m'ho digui l'escola.Si l'escola detecta que els pares no són capaços d'educar els fills que avisin als serveis socials.Natxi
>Per una vegada coincidim…I crec que amb en Natxi 75% tambe, tot i que jo crec que les escoles (no deixa de ser un filtre mes) si han de tenir regles pq aixo es mes implementable que no delegar en serveis socials, que ja tenen prou amb els maltractadors, les drogues, els vagabundos, etc.I per una vegada opines sense tapujos i sense por en contra del que opinaria De la Vega… Molt honorable :)mohammed
>Jajajajajajajaj.. un NO rotundo a las "galas"! Por el bien del orden publico y las buenas constumbres que se detenga lo ominoso del mal gusto!! :)TG