40 anys de ‘Barrio Sésamo’

Washington, DC.- Barrio Sesamo compleix aquest dimarts 40 anys. Ha estat una de les sèries de més èxit al llarg de la història de la televisió. En els més de quatre mil episodis als Estats Units, els personatges de Sésamo han mantingut l’equilibri entre el servei públic i la qualitat per competir amb altres programes que han lluitat i lluiten per la mateixa audiència. La seva supervivència és una prova de l’èxit.

Tot i mantenir l’essència fundacional, Sésamo s’ha adaptat al món actual i a la realitat social que l’envolta. Explica aquest diumenge el New York Times que Sud Àfrica el 2002 va incorporar Kami, el primer titella infectat pel virus de la Sida; o que al Pròxim Orient, durant la dècada dels 90, titelles palestins van conviure amb titelles israelians fins que va esclatar la primera intifada.

Per a mi Barrio Sésamo Sesame Street als Estats Units, o Plaza Sésamo a Llatinoamèrica– és el referent televisiu de la meva infantesa. Recordo a Espinete barallant-se amb Chema, el panader; a Epi i Blas dialogant sobre foteses; al Monstre de les Galetes, devorant amb fruïció; o a la granota Gustavo, periodista, que per la seva doble condició, tants maldecaps em va donar als passadissos i al pati de l’escola. “Gus, ¡rana!” em cridaven amics i enemics per fer-me enfadar. I jo, com un babau, els perseguia demanant que ho retiressin. Em venen a la memòria els meus plors a un professor perquè fulano m’havia insultat. “I què t’ha dit?”, em va preguntar; “Rana”, vaig contestar entre llàgrimes, astorant-me pel seu somriure.

Després van venir altres sèries, com Bola de Drac –aquesta ja en català–, o Els Barrufets. Però crec que cap d’elles em va captivar tant com Barrio Sésamo. Si ara el tornés a veure, segur que em sorprendrien Kami, o el Monstre de les Galetes menjant amanida (per explicar als nens la importància del menjar sa), o la Porqueta Pegui fent exercici per estar en forma. Les realitats contemporànies han trobat espai als diàlegs i habits dels personatges, com ara el ioga o el món vegetarià; i no em sorprendria gens que aviat hi apareguessin altres realitats socials que mai fins ara han tingut espai explícit al barri més famós del món, com ara titelles homosexuals o immigrants en societats amb poca barreja ètnica.

Els anys passen però malgrat l’adaptació necessària als nous temps, Sésamo conserva l’essència educativa que va marcar la meva generació i moltes d’altres. Aquest dimarts, els titelles comptaran de nou per ajudar als menuts a aprendre els números, però no s’aturaran al 10 sinó al 40.

Em faig gran.

Anuncios

6 comentarios en “40 anys de ‘Barrio Sésamo’

  1. >La verdad tengo que decir, que me declaro fan #1 de Plaza Sesamo y leer este articulo me ha llevado a mis anos del colegio en la primaria. Recuerdo vivamente que me producia gran asiendad ser la primera que dejara la ruta del bus, llegar antes de las 4 pm era mi prioridad, pues, era la hora en que empezaba la cancion de "Plaza Sesamo". Si, la cancion del bus amarillo que atravesaba todo un valle inospito a gran velocidad, mostrando las caras de casi todos los personajes, quienes animosamente seguian la letra y el ritmo de esa cancion hasta arribar a la puerta de "Plaza Sesamo". La cancion era lo maximo y en mi casa tenia casi casi coreografia propia… recuerdo que mi hermana Laura y yo cantabamos con emocion y sin derecho a equivocarnos la presentacion al frente de la tele, alcanzando nuestro momento cumbre y los decibeles mas altos al cantar el fragmento de cierrre que decia " al fastastico luuuuuuugar, al fantastico luuuuugaaaaaar…plaaaaaaaza sesamo, plaaaaaza sesamo", todo, mientras Amelita (la ninera) nos seguia celosamente para que nuestra coreografia aprendida no causara ningun dano en el mobiliario del cuarto de mis papas. Puedo decirte Gus, que tambien en mi clase del colegio habia victimas de plaza sesamo; me acuerdo que a la nina mas alta de mi curso le decian "Abelardo" y a un nino que no se sabia bien los numeros le decian que les iba tocar llevarlo a donde el "Conde Contar" ahhhh y a la mas gordita del curso nada la irritaba mas que le dijeran que era igualita a "Miss Piggy". jajajajjajajajajjajajjajaja…acepto, se sentaba delante de mi en el salon y era super gritona…y yo le decia para mortificarla "Miss Piggy", inmediatamente, se ponia iracunda (tal como Miss Piggy lo hacia)…lo cual me hacia mucha gracia. La rana en mi version no se llamaba Gustavo, se llamaba Rene….asi que si hubieras nacido a este lado del mapa, no hubieras tenido que sufrir el acoso por parte de tus contradictores de infancia en razon de tu condicion de "Rana"/Periodista. Gus, muy tierno el episodio que relatas, me rei mucho imaginandote quejandote en frente del profesor por la gran ofensa de la que habias sido victima…..ser una Rana??????, todo porque a alguien en Espana se ocurrio llamar al personaje anfibio de Plaza Sesamo: "Gustavo"?????, que gran injusticia!!! jajajajaja.La verdad me he emocionado mucho con el articulo, y con darme cuenta que mientras yo los veia en mi casa de pequena, muchos ninos en todo el mundo, muy lejos de mi ciudad tambien lo hacian, lo cual, hoy hace que tengamos una vivencia de infancia que compartir. Me encanta que cumpla 40 anos! Y ojala cumpla muchos mas, Plaza Sesamo merece tener permanencia vitalicia en la mente de los ninos, en efecto, todos los que vienen atras de nosotros no deben ser privados de divertirse como lo hicimos nosotros!!!Love Plaza Sesamo!TG.

  2. >Ya no es lo mismo: ni un drácula te enseña a contar, ni un personaje enclenque y azul te enseña la diferencia entre arriba y abajo, ni un erizo sin calzón conversa con un panadero rubio ochentero… por eso, en un ataque de nostalgia, decidí comprar los DVD de Barrio Sésamo y regalárselos a mi sobrina… Sé que Espinete, Don Pimpón y compañía tendrán que luchar férreamente contra una presumida muñeca rosa llamada Kitty y una lista infinita de personajes japoneses… pero, sin duda alguna, los vecinos del Barrio Sésamo la encandilarán, como lo hicieron conmigo hace ya tantos, tantos años…

  3. >Tau, ja saps que m'estimo més dir-te Tau que no pas Gus. Si t`haguessin dit així al cole no hauries tingut cap problema nominal. Però bé, diuen que tenir problemes és bo, sobretot si els acabes sabent resoldre. I em fa l'efecte que tu n'has resolt una pila des que eres una granota fins ara,que ja ets tot un senyor prou fort i capaç de fer broma amb els seus "traumes" infantils. Ara sembla que siguin una tonteria, però, llavors, quan eres petit, segur que et semblaven de vida o mort. Finalment, d'aquella rana Gustavo, només n'ha quedat un bon periodista. La granota, em fa l'efecte, només ha quedat com un record, fins i tot amable, de la infància. Jo també en tinc d'aquests records, però encara no estic prou madur per explicar-los. Salut!

Los comentarios están cerrados.