>
Nova York City, NY.- Sempre he pensat que Josep Lluís Carod Rovira té una personalitat un xic misteriosa. És difícil traspassar la barrera psicològica que ell s’ha construït al voltant, conseqüència en part de les adversitats amb les quals ha hagut de lidiar durant els molts anys de vida pública. Aquests dos dies de visita a Nova York, he compartit amb ell dues cloendes i dos àpats, un d’ells suficientment extens com perquè la conversa fos més distesa del que és habitual.
Carod és un home que escolta, que és molt senyor dels seus silencis perquè la facilitat de paraula que té li ha provocat més d’un maldecap. Quan t’hi adreces, no t’aguanta una mirada llarga; busca referents en l’infinit per evitar la tensió que pot provocar la incòmoda pregunta sobre un tema del que no vol opinar. Escolta analitzant cada paraula i cada gir, com si no es refiés de l’interlocutor. Costa guanyar-se la confiança d’una resposta indiscreta o una il·lusió de futur encara no revelada. Les ulleres que porta, caigudes a mig nas, li trenquen la mirada interposant-se en la línia visual imprescindible en la necessariament nítida connexió entre dos individus. Quan parla —bé perquè et respon, bé perquè s’explica—, salta d’un a un altre tema amb la facilitat d’un adéu del conegut o saludat més pròxim, creant una atmosfera de constant final de conversa que t’obliga a renovar els temes d’interès per fer amable i sostinguda la trobada.
Somriu en escasses ocasions, poques al meu entendre per un polític de constant vida pública. Té un gest expressiu que exhibeix en salutacions breus d’encaixades de mans amb els que s’apropen per dir-li un holaiadéu: un somriure curt que acompanya d’una mirada als ulls ràpida i una encaixada de mans sense esperit, automàtica m’atreviria a dir. I no és que Carod no escolti, no; és que no sembla que ho faci.
S’il·lusiona, com a polític i convençut patriota, quan parla del país. Diumenge, a taula, em recordava com, amb 12 anys, va fundar un partit polític amb un amic. “I anàvem per Tarragona amb els guixos de la classe pintant a les parets consignes contra Franco”. L’apassiona representar Catalunya quan viatja. Explica què som, d’on venim i on anem. I als dos telèfons electrònics que porta, llueix una històrica fotografia del President Macià amb el puny alçat, com buscant la inspiració d’una crida per no abaixar la guàrdia en la lluita pel que voldríem ser. La seva carrera política al Govern arriba al final perquè el seu propi partit, aquell que ell mateix ha fet créixer fins a quotes inimaginables fa anys, ara no compta amb ell. Sap que alguna cosa hi tenen a veure errors monumentals comesos que han marcat per sempre la seva imatge com a polític. “Encara em donen canya per la trobada [amb ETA a Perpinyà]”, va dir sense aturar-se en el detall.
El seu futur polític és incert, però en cap cas estarà lluny dels treball per Catalunya. Ho sent i ho viu, i estic segur que per poc que pugui, continuarà a l’arena pública. Crec que Carod faria bé de president del Parlament; una altra cosa és que ell vulgui i, sobre tot, que els seus també.
Gustau Alegret 
>Podries donar mes informacio de contingut? De quins temes veu parlar? Quines son les seves opinions? Gracies.
>Per mi ja es pot retirar.
>Sigui com sigui, crec que aquest tio ha tingut poca sort una vegada ha aconseguit arribar al govern … se'n diu sentit de l'oportunitat. Potser, els polítics del S.XXI ja no s'ho poden permetre això. Al final, el que importa, és el que surt als mitjans … en la majoria dels casos, una foto molt distorsionada de la persona; com a persona i com polític.Gràcies, Gus!Montecrist
>Este personaje "peculiar", porque a mi parecer no tiene otro nombre, lo que está haciendo es seguir las huellas de AZNAR. Ahora se va a Washington a dar "xerrades", luego se va por allí a dar más conferencias, etc…!Por mucho que le pese, nunca será como nuestro querido "ANSAR"…!!
>Ets la pera Gus…1. Per a tenir una descripcio den Carod doncs ja mirem la tele. Falta chicha a larticle… Pero clar, no rajaras de ningu, tu…2. Tatreveixes a dir "adversitats amb les quals ha hagut de lidiar durant els molts anys de vida pública". Explica una mica on ereu, per que us veu reunir… etc… i ja veras quina peneta que ens feu.3. Pareu de gastar diners publics!!!!! dimissio ja! Aquest senyor quasi que viu a Nova York!!!4. Propera reunio al duplex que sha comprat aquest senyor davant la platja a una zona pija de tarragona… a mi plin que tingui pasta, pero em reventa la gent que va de pobre per la vida.Falta opinio! mohammed
>El teu post està força bé però, com diuen alguns comentaris, sembla ser més una descripció de la figura del Carod (ulleres incloses) que del que vau parlar. Permete'm la llicència per fustigar-te una mica i dir-te que sembla que t'escoltis una mica quan has escrit aquest post.
>ALGUNES RESPOSTES als vostres comentaris:@ Anònim 1 “Podries donar mes informacio de contingut?” -Malauradament les converses no són publicables per un compromis d’off-the-record. De totes maneres, van ser vivències seves i impressions personals.@ Anònim 4 – “Mohamend”: “Per a tenir una descripcio den Carod doncs ja mirem la tele. Falta chicha a larticle… Pero clar, no rajaras de ningu, tu…”. -El bloc és un retall de les meves impressions, no pretén ser un mitjà d’informació general, per això ja hi ha els diaris i els grans mitjans. I tampoc tinc per objectiu “rajar”; en general les coses no són blanques o negres, i ha matisos que són els que reflexa l’article.“Explica una mica on ereu, per que us veu reunir… etc… i ja veras quina peneta que ens feu” -Ell va venir a cloure la jornada de Casals Catalans a Nord-Amèrica i a presentar l’estratègia de la Generalitat en Desenvolupament a les NU. No veig que això faci “peneta”, però hi ha interpretacions per a tot.
>Gus,Lo de "peneta" era precisament per indicar que tot i que tu diguis que ha tingut una vida politica molt dura plena "d'adversitats", a mi un senyor que es passa el dia viatjant pel mon tot pagat no em fa "peneta"… Aixo sense comentar del seu pisazo tarragoni (sino es una herencia ja em diras d'on surt)… Ejem!Tema "rajar": Per a que em diguis que es un senyor calvo i porta olleres ja miro la tele. Sino opines aquest blog es un pal. Els blogs es fan per opinar… No et dic que rajis, tambe pots elogiar, pero el silenci sempre es mes facil… Normalment ho fas, pero sempre quan parles de gent que no te cap pes a la teva vida professional. Por interes te quiero Andres!mohd
>Molt bé, Gus!A mi m'ha agradat!Hi ha molta enveja anònima per la vida…!!!Per cert, molt bé el tall teu a RAC1-Basté d'ahir, amb en Carod marxant a mitja frase. Molt eloqüent i bon periodisme radiofònic.Per cert2, visca Colòmbia, neng!
>Felicidades por un articulo de "close up". Leo otras criticas, y dice que no se moja. Es verdad, en cierto modo. Pero ofrece un retrato más humano, de como es la persona. A mí me ha gustado.FJU
>Estoy de acuerdo que no tienes porque rajar, los que así lo querrian solo sería por morbo.Tambien estoy de acuerdo en que no me dá ninguna penita el Sr. Carod , el debería saber que el mundo de la politica es un mundo de biboras que en cuanto pueden se muerden. Supongo que en adelante en lugar de abrir embajadas y repartir dinero a troche y moche se dedicará a cobrar por dar conferencias-que no en inglés- y a disfrutar de las preciosas vistas que tiene en su nuevo pisito de Tarragona, que desde luego no le viene dado por herencia. Ay cuando vuelva a nacer quiero ser politico para poder tener casi todo gratis.
>Doncs a mi m'ha agradat molt l'escrit perque aporta les impressions del Gus en trobar-se amb aquesta persona (cosa que mai trobaras en un diari o altra premsa formal). En aquest mon tots som persones (els politics tambe, per molts s'entestin en veure'ls com titelles o com a botxins de les seves causes) que fem moltes coses per experiences passades i com hem sigut tractats al fer-les. De la manera que me'l descrius pero, no li canviaria el lloc ni de conya.. crec que el fet de que no t'aguanti la mirada per exemple diu molt… esta massa acostumat a que tothom se li vulgui menjar el fetge (els del seu partit i els dels altres)..En el fons el pobre deu estar amargat..>Un anonim (madrileny emprenyat)
>Yo no podré juzgar su intención porque no he tenifo el gusto de conocerlo. Siempre he tenido la sensación de que actuaba desde la honestidad, en el sentido que hacía algo en lo que realmente creía. Pero lo cierto es que su gestión política está más llena de sombras que de luces, y sus patinadas puntuales han sido demasiado gordas para la imagen de un político.El ejemplo de la reunión con ETA refleja claramente al personaje. Un iluminado que cree que en una reunión va a sentar las bases de algo en donde toda la maquinaria del estado ha fracasado. Supongo que por ser así se lo han limpiado en su partido. Al fin y al cabo los partidos políticos son un verdadero campo de batalla donde el más cabrón (con perdón) tiene más papeletas para ganar