>Washington, DC.- Aznar és un personatge carismàtic. Manté una parròquia que l’idolatra i una que el rebutja amb la mateixa intensitat. Molts, però, ja no el tenen present, i només el recorden quan la premsa es fa ressò d’una declaració seva políticament incorrecte o d’alguna visita o trobada que ha vist la llum pública. La seva agenda continua plena, més fins i tot, que quan era president. Viatja pel món assessorant a consells d’administració i donant lliçons magistrals a universitats, on Georgetown és al capdavant de la llista. Durant els seus periples pel món, li agrada trobar racons a l’agenda per reunir gent jove i parlar amb ells. Aquesta passada setmana era a Washington.

El vaig veure cansat d’un dia intens. Havia tingut reunions i varies hores de classe a la universitat. Tenia ganes de relaxar-se i evitar debats profunds. En aquestes trobades acostuma a preguntar pel que ocupa i preocupa als assistents i no es deixa interpel·lar massa. Està de tornada de moltes coses. Manté viva una agenda de contactes hereva dels anys de la Moncloa que ara li dóna importants beneficis.

Aznar és un home de d’arguments senzills, poc raonats i que ell vesteix de sentit comú. De posicions inamovibles, es troba còmode defensant idees políticament incorrectes i qüestionar estats d’opinió general, com quan nega la relació directa del canvi climàtic i l’acció de l’home. Sembla que no li interessa la política espanyola, i menys ara que l’ombra de la corrupció ennuvola el partit que ell va fer créixer fins a límits impensables per una Espanya que es creu més progressista del que realment és. Simplement no parla de partit.

L’ascensió del PP té el segell d’aquest home baixet, clàssic de formes i vestir, mirada erràtica i somriure esbiaixat sota un bigoti que és més que un apunt de la seva personalitat. La glòria de la majoria absoluta el va portar a cimeres de les que ara encara no ha baixat, al menys mentalment. I el seu partit, aquell que li va permetre la vida que ara gaudeix, li cau molt lluny. Georgetown és un refugi allunyat del soroll de la política espanyola, de la qual, quan parla, ho fa amb desgana i poques paraules.

Aznar no mira al passat. Mira el present d’una vida que mai havia pensat que tindria, i mira el futur com ell el voldria. No li preocupa la política de partit que ara passa per hores molt baixes i de la qual no se’n sent responsable. És feliç d’estar lluny.