>
Washington, DC.- Sempre he estat de l’opinió que la moda és una forma d’esclavitud. En un món com el nostre, l’aparença és part de la personalitat; la defineix i li dóna forma. De com vestim se’n poden extreure moltes conclusions de com som. No són veritats absolutes, però sí marquen un perfil.
La moda ens força a seguir aquell corrent amb el que ens trobem més còmodes, i aquest seguidisme sovint és inconscient. Ens el marca la publicitat, els referents mediàtics en els que ens fixem, l’entorn professional i el nostre nivell socioeconòmic.
Pels professionals que viuen en el món de la moda, l’esclavitud és una passió voluntària buscada amb més o menys raons. És el cas de les models o les miss, que aspiren a projectar-se sense fronteres malgrat les limitacions a que estan sotmeses per arribar a l’èxit i mantenir-s’hi; limitacions que poden ser tant alimentàries, com físiques o de llibertat. És el cas de les noies que aquests dies als Estats Units han aspirat a convertir-se en Miss USA.
Carrie Prejean, Miss Califòrnia, era una de les candidates al títol. Durant l’espectable final, un jutge, obertament gai i impulsor d’un bloc de tendències, li va preguntar l’opinió sobre si les lleis dels estats nord-americans haurien de reconèixer el matrimoni homosexual. La resposta, elegant, no deixava dubtes:
«I think it’s great that Americans are able to choose one or the other, we live in a land that, you can choose, same-sex marriage or opposite marriage. In my country and in my family, I think that I believe that a marriage should be between a man and a woman.«
Gustau Alegret 
>M’ha agradat molt aquest article, Gus. Però el que expliques és un mal endèmic d’escala mundial. Al teu anterior article ja parlava de quelcom similar, és fàcil rel·lacionar-ho. Sovint si defenses una postura equivalent al modus vivendi tradicional, el dels nostres pares i avis, ets titllat de «tancat de ment», increíble! Potser tradicional, però no tancat de ment. Anomenar així algú implica que no té arguments per defendre’s més enllà a «és el que m’han dit mons pares»… és indignant! Hi ha una mena de fet comú que toca política, religió, etc. i que és un «progrés» gairebé obligatori. Els matrimonis homosexuals, l’avortament, la homosexualitat en sí, la vivenda, l’educació, la llei d’igualtat, les drogues toves… Hi ha una infinitat de temes dels que si no en defenses una postura determinada, millor que en parlis en veu baixa i que només et sentin els teus, corres perill de rebre bastonada i ser encasellat de per vida.Sovint toca fer un esforç sobrehumà en el camp pedagògic per a fer entendre als teus interlocutors que tens les teves pròpies opinions però no per això ets incapaç de conversar-ne tot mantenint el respecte i escoltant acuradament el per qué de les opinions dels demés.Arribat aquest punt, jo sempre dic el mateix: «Si davant la meva opinió la teva reacció és aquesta… ¿Qui és aquí el tancat de ment?»Una abraçada,M.
>Els concursos de moda ja de per si són una humil.liació important de les persones–i normalment de la dona. Fa patir, i, al final, tot plegat, molt soroll per no res. Prefereixo analitzar què hi ha darrera els concuros en si i no pas la valoració desafortunada o no de la resposta d´una concursant determinada.
website
>Enhorabuena por el mero hecho de haber publicado una entrada como esta en el blog. El sacar un tema como este, normalmente tabu bajo el panico a ser tildados de una posicion u otra por el omnipresente ojo de lo politicamente correcto, es una muestra de calidad en un blog que va mas alla de fotos del Congreso y colores primarios washingtonianos.Una abracadaFJU
>Molt be Gustau s,ha de dir el que es pensa y evidenment no sempre será del gust de tothom pero la veritat sempre s,ha de defensar. Segueix aixi.