>Obama i el teleprompter

>Washington, DC.- La campanya de comunicació d’Obama per guanyar les primàries demòcrates primer, i la cursa presidencial després ha suposat un punt d’inflexió en la comunicació política i les estratègies de campanya arreu del món. No vull fer aquí una anàlisi de la campanya d’Obama, però si vull destacar una fortalesa que el seu equip coneixia i que va saber explotar convenientment: l’habilitat del candidat per comunicar.

Obama controla molt bé els temps i les inflexions en els seus discursos, i ha demostrat una gran familiaritat amb una eina que en un principi va ser pensada pel periodisme televisiu: el teleprompter. Avui l’utilitzen molt polítics i empresaris per dirigir-se a grans audiències (votants, accionistes, etcètera), i el ja president nord-americà el continua utilitzant sovint. Ahir, a la roda de premsa dels 100 dies de govern no va fer una excepció. Obama, però, ha canviat de sistema.

El telepromter pot estar situat just davant un objectiu d’una càmera (utilitzat en estudis per periodistes), amb dues petites i discretes pantalles de vidre a dreta i esquerra d’un podi (per discursos davant grans audiències), o, com ahir, amb una pantalla de plasma situada a sota de la càmera principal que, amb una distància prudencial, permet llegir un text en la pantalla donant la sensació de que estàs mirant directament a l’objectiu de la càmera.

Aquest últim sistema fa que el candidat parli mirant directament a l’espectador, i per tant, aconseguir una connexió inconscient amb la mirada que el fa més pròxim al ciutadà. El canvi de sistema, però, també respon a un altre motiu. Obama va començar utilitzant les dues pantalles laterals—i encara ho fa, però menys. Ara combina els dos sistemes perquè alguns analistes polítics i late shows televisius li han posat el sobre nom de President pin-pon, perquè sempre parlava mirant a un i altre costat, és a dir a una i altra pantalla.

Crec que l’ús del teleprompter és necessari en alguns casos pels polítics, però Obama en fa un gra massa. Com en tot a la vida, els excessos no són bons, i el canvi de to i la manca de naturalitat ahir a la roda de premsa va ser excessiu. Hi va haver dos obamas: el del lector del telepromter, segur de si mateix, contundent, brillant i expressiu; i el de les respostes a preguntes de la premsa, dubitatiu, silenciós en alguns casos i amb algun tic sonor d’aquells que els experts en comunicació sempre critiquen perquè molesten a l’oient.

Obama no és perfecte.

Anuncios