[CAT] La petjada catalana al Carib: García, Casals i… ¿Bargalló?

Santiago de los Caballeros (RD).- Deia Edgar Steichen que “la missió de la fotografia és explicar l’home a l’home i a un mateix, que és la cosa més difícil del món”. Wifredo García és un d’aquells fotoperiodistes desconegut a Catalunya que va explicar amb el seu treball com és la identitat del dominicà.

Garcia és català de naixement (Barcelona, 1935) i dominicà d’adopció, país al que es va exilià per motius polítics amb la seva família quan tenia 11 anys. La seva obra l’he conegut aquests dies en una fantàstica visita guiada al Centro Leon de Santiago de los Caballeros, exhibició que forma part d’un programa cultural per subratllar l’empremta catalana a les Antilles Caribenyes. Aquest català d’origen és un referent al país on la historia de la fotografia dominicana encara el té com un mestre. La seva obra s’ha exposat a nombroses ciutats europees i americanes, però mai a Barcelona.

García és, doncs, un referent i forma part de la petjada catalana al Carib especialment intensa entre els segles XVIII i XX, i proporcionalment desconeguda per la majoria. Es tracta d’un període poc explicat que va més enllà del binomi Pau Casals-Puerto Rico, i que acull a altres personalitats com el pintor Josep Gausachs; el polític Juan Bosch, que va arribar a president de la República Dominicana; o Tomás Estrada, primer president de la República Independent de Cuba.

Aquesta influència és certament significativa en l’àmbit econòmic, arquitectònic i polític, per això ara l’Institut Ramon Llull, juntament amb la Casa Amèrica Catalunya i el mateix Centro Leon han organitzat diverses activitats itinerants que contribuiran a superar aquesta carència cultural. La importància catalana a Cuba, Puerto Rico o República Dominicana es nota en l’arquitectura modernista d’algunes ciutats colonials, el negoci del rom, les ermites de la Verge de Montserrat o la tradició d’oficis i artesania catalanes. García és, a més, pare del fotoperiodisme a la zona.

És impossible, però, obviar en aquest llegat cultural a l’omnipresent Pau Casals (exiliat a Puerto Rico entre 1939 i 1973) qui, a través de la música, va defensar la seva identitat, la democràcia, la justícia i la pau. Llegint el material divulgatiu de l’exposició he recordat les imatges del mateix Casals a l’ONU el 1971 explicant el seu origen.

La cultura catalana ha deixat també la tradició dels diables a la Dominicana on ja avui, molt arrelada, forma part indestriable de la cultura local. En la visita al Centro Leon, parlant amb la Gloria Zacarías, responsable de comunicació, vaig descobrir que coneixien perfectament a Josep Bargalló, polític d’ERC i avui director de l’Institut Ramon Llull. En un dels fulletons d’activitats s’anunciava una conferència-diàleg en la que ell participava com “un especialista en la pràctica de diables”. He de reconèixer que no sabia d’aquesta faceta del polièdric Bargalló, però no crec que un director de Ramon Llull hagi d’anar pel món amb aquesta presentació. Sigui com sigui, m’ha agradat veure que una institució catalana treballa amb encert per la recuperació d’una petjada que va ser important, més del que coneixem.

Anuncios