Durant la dècada posterior a la Gran Depressió el número de naixements al país va caure a nivells negatius provocat per la pobresa i la impossibilitat de moltes famílies de fer front a les despeses d’un nouvingut. Es calcula que als Estats Units un nadó nascut avui haurà costat als seus pares uns 260.000 dòlars quan arribi als 17 anys (uns 200.000 euros al canvi d’avui, gairebé 33 milions de les antigues pessetes espanyoles), i això sense comptar l’escola. Una fortuna!

Només els que han tingut o tenen desendència saben el cost que té tenir un fill, per això, a mesura que l’índex de desocupació augmenta, també ho fa el de les sol·licituds de vasectomies. No hi ha dades oficials perquè cap centre sanitari fa públics els seus registres. Sí hi ha dades oficioses que així ho indiquen, i d’aquesta tendència se n’ha fet ressò el New York Times aquest cap de setmana. La única estadística publicada darrerament és un estudi aparegut a The Journal of Urology el 2006 que estimava prop de 527.000 intervencions anuals als Estats Units—més de mig milió de persones l’any! Si aquesta xifra era la del 2006 quan la crisis encara no havia mostrat la seva cara més agre, no vull imaginar-me l’actual.

Entenc les raons econòmiques i fins i tot personals d’una parella de no voler o poder tenir més fills—és responsable conèixer els propis límits i actuar en conseqüència—, però la vasectomia és una decisió que amputa voluntàriament una facultat de l’home deixant-lo estèril, i tot i que actualment hi ha tècniques de reversibilitat, no són 100 per cent efectives. En qualsevol cas, em pregunto quin deu ser l’impacte psicològic per un home sabent-se esteril.

L’operació costa entre 300 i 3.000 dòlars segons el centre i l’especialista triat, i dura uns 20 minuts amb una recuperació de vida normal amb petites molèsties durant uns dies. És 100 per cent efectiva.