>Morir sense nom

>Washington, DC.– Als Estats Units hi ha gairebé 40 milions d’immigrants, el que representa el 12 per cent de la població. Més de 12 milions no tenen papers i gairebé el 70 per cent d’ells provenen de Mèxic i Centre Amèrica.

L’aclamat cineasta Cary Joji Fukunaga ha escrit i dirigit una pel·lícula, Sin nombre, que pren el drama de la immigració com a rerefons de dues històries personals amb un mateix objectiu: deixar enrere un entorn sense esperança per buscar una vida millor als Estats Units. És una de les pel·lícules que més m’ha impressionat darrerament.
Sin Nombre és un thriller dramàtic i èpic que t’enganxa des del primer fotograma, quan la jove hondurenya Sayra (Paulina Gaytan) comença un viatge amb el seu pare i el seu tiet per creuar Centre Amèrica fins la frontera mexicana amb l’estat de Texas. En el camí, es creua amb El Casper (Edgar M. Flores), un adolescent i membre d’una violenta banda juvenil (mara), la Mara Salvatrucha. La fatiga d’una vida de violència el porta a fugir d’un passat que el persegueix fins al final, posant en perill la seva vida i la de la jove Sayra.
Aquesta relació serveix al director per, sense miraments ni suavitzants, explicar la cruesa d’un viatge que cada any emprenen milers de centre americans a la recerca d’una vida millor. Fukunaga ha treballat en escenaris reals amb actors professionals i personatges reals que viuen o han viscut les situacions del camí entre Honduras i els Estats Units abord del sostre d’un tren on passen dies i nits suportant la pluja, el cansament i una fatiga que pot ser mortal (molts, cauen en adormir-se o quan fugen de la policia que els persegueix amb el tren en marxa, o de delinqüents desalmats que els intenten robar el poc que porten a sobre).
És una pel·lícula dura, colpidora i molt alliçonant. Crec que veure-la ajuda a entendre millor per què molts emigren deixant enrere família, amics i arrels per creuar una frontera que separa un món sense futur d’un món d’oportunitats.
La vida d’un immigrant—com l’entén Fukunaga—es una guerra que es lliura cada dia esperonada per l’ànsia d’una promesa incerta.
Som afortunats.

Un comentario en “>Morir sense nom

  1. >Tema más que interesante; muchas veces los países «emisores de personas» ven con buenos ojos las remesas que estos envían de regreso al país.De hecho para varios países (vale la pena ver el caso de Haití) estos dineros representan porciones importantes del movimiento total de capitales -comparado con el PBI-.La pregunta es: ¿exportar gente que en su mayoría son jóvenes, saludables y trabajadores es sostenible en el largo plazo?La respuesta es obvia…

Los comentarios están cerrados.