Pearl Harbour i els cireres

Washington, DC.- Era l’any 1912. L’alcalde de la ciutat japonesa de Tokyo va tenir la iniciativa d’exportar un dels arbres més característics de la cultura nipona, el cirerer. Potser per estratègia comercial, potser com a gest diplomàtic, Yukio Ozaki va regalar més de tres mil arbres “en honor a la llarga amistat entre els Estats Units i el Japó”. El 27 de març, en una senzilla cerimònia, s’en van plantar els tres primers al parc que pren el nom del riu Potomoc, el que separa el Districte de Columbia de l’estat de Virginia.

Els americans, que són molt donats a magnificar els símbols, van tenir un gest similar amb la capital japonesa al cap de tres anys, i amb el pas del temps van organitzar un festival coincidint amb la floració dels cirerers. El primer, el 1935.

Des d’aleshores, el Japó ha tingut prou cura de que l’extensa plantació no decaigui, regalant-ne més o enviant horticultors a podar o replantar els que no sobreviuen. Ni l’enfrontament dels dos països durant la Segona Guerra Mundial va afectar aquesta relació de ciutats agermanades.

És tal la passió dels americans per gaudir de l’experiència de l’arribada del bon temps que amb motiu del festival, més d’un milió de persones visiten cada any en aquestes dates el Districte de Columbia.
A Washington, quan preguntes als nord-americans pel Japó, els ve al cap la tecnologia, el trauma de Pearl Harbour i el Cherry Blossom, que és com tradueixen l’inici de l’època dels cirerers en flor.
Potser per l’angoixa que encara pesa, i molt, de l’episodi de Pearl Habour, els emperadors nipons estudien visitar aquest any la base naval americana del Pacífic, a l’estat de Hawaii. Han passat gairebé setanta anys, però mai és tard per passar pàgina. M’estranya que no hagin volgut coincidir amb el Cherry Blossom.