>L’acordió i Édith Piaf

>Washington, DC.– Hi ha instruments el so dels quals associo inconscientment a escenaris concrets. També em passa amb algunes cançons, que en sentir-les recuperen d’algun indret de la meva memòria experiències vitals d’algun temps més o menys llunyà; estan associades a aquell record que reviu quan sento de nou la cançó en qüestió. Amb els instruments, l’associació és més genèrica. Així, el piano em recorda als carrers de la Viena de Mozart (imagino que la pel·lícula “Amadeus” hi té molt a veure), la gaita a la Galicia més popular, la caixa xinesa a algunes processons de la Setmana Santa andalusa o l’acordió al París més romàntic d’Édith Piaf.

Aquest cap de setmana he recordat això durant el concert de Jil Aigrot, intèrpret francesa que posa veu a les cançons de Piaf en la pel·lícula biogràfica de l’artista “La Mome” o “La Vie en rose” com es coneguda als Estats Units. Un piano, un celo i un acordió acompanyen la veu de l’artista en un repertori d’una quinzena de cançons.

Llegint sobre Édith Piaf, nom artístic de Édith Giovanna Gassion, hom queda parat de la tragèdia de la seva vida expressada com en capítols en cadascuna de les seves cançons: el seu pare Louis era contorsionista i la seva mare Anita era d’origen italoalgerià; Édith va ser educada per les seves avies en un bordell i després d’aconseguir fama mundial i de viure entre la depressió i l’èxit, va caure en l’addicció a les drogues.

Segurament la seva cançó més popular és la que ella mateixa va escriure després de la Segona Guerra Mundial, La Vie en rose. Al concert em vaig adonar que n’hi ha d’altre tant o millors; personalment em quedo amb Non, je ne regrette rien.

Dissabte al Lisner Auditorium de Washington, Jil Aigrot la va clavar. Escoltant avui les cançons originals, és difícil distingir la diferència amb una oïda profana com la meva. Recordo el moment en que Aigrot va demanar-nos que tararegéssim amb un na, na, na la melodia de La Vie en rose. És impressionant ser part d’un auditori que a l’uníson acompanya la cantant i, a poc a poc, passa de ser comparsa a ser protagonista quan ella calla i deixa a la gent continuar. Fins hi tot els músics van parar. Al final, és clar, Aigrot, va haver-nos de reconduir perquè la deriva emocionada de part del públic començava a destroçar la melodia.

París és a Edith Piaf, com Edith Piaf és a París. Ara vull llogar la pel·lícula.

Anuncios

Un comentario en “>L’acordió i Édith Piaf

  1. >La musica tiene un sentir poderoso. Pienso que cada cancion tiene un contenido, de hecho, un contenido que tu vida le dio alguna vez: un momento, un lugar, un olor, alguien o algunos, noche, dia, frio, calor, y eso hace que nuestra memoria les de siempre un tratamiento especial, tanto asi, que jamas olvidas una cancion que le dio un “soundtrack” a un momento, a una decision, a un lugar o a un sentimiento… Asi es. LA VIE EN ROSE me encanto! no solo por la vida afortunada/tragica de Edith, sino por lo que cada cancion significo en su vida. La misma cancion que un dia le dio la gloria, otro dia le significo su peor frustracion, en efecto, no poder cantarla ante un auditorio ansioso en uno de esos dias dificiles en los que el destino la tenia relegada a la tristeza y el duelo, le significo un reves casi irreversible. Luego, otra que era el himno a su enamoramiento intenso, se quedo sin inspiracion, despues de que el destino se encargo de quitarle un tanto de rosa a su vida. Muy linda Peli, emotiva, con un lenguaje semiotico constante, llena de infortunios afortunados, asi como de casualidades llenas de felicidad y tristeza, gloria versus olvido, Amor versus frustracion… Buena, muy buena.El acordeon y esas canciones, lo imagino en vivo… Creo que sin cerrar los ojos te deben transportar a la romantica Paris, que yo personalmente, imaginaria en Otoño y nocturna.TG

Los comentarios están cerrados.