>Washington, DC.– Ahir Obama va fer la seva primera roda de premsa com a president en horari de màxima audiència. És una tradició no escrita dels mandataris entrants. Compareixen a l’Ala Est de la Casa Blanca en una escenografia mil·limetrada. La premsa s’aixeca quan arriba el president. Ell saluda, fa una breu introducció i se sotmet a les preguntes dels periodistes. Està pensada per ser televisada i és un dels reptes més difícils per un president que s’estrena perquè en aquest país, la premsa és punyent i incisiva, i no li agrada que li aixequin la camisa. Per això, segurament, també és una oportunitat pel president per guanyar en credibilitat. En el cas d’Obama, però, se li podia girar en contra perquè quan un polític parteix d’altes quotes de credibilitat, el més fàcil és que una relliscada insignificant (un acudit improvisat, una paraula de més o un gest poc afortunat) li resti molt més del que la mateixa roda li pot sumar.

Vaig seguir-la amb interès durant els seixanta minuts clavats que va durar. Els periodistes, respectuosos i amb experiència, mossegaven i mossegaven amb insistència, i Obama va contestar amb habilitat i molta seguretat (no deixava espai als silencis, com sí ens tenia acostumat George W. Bush quan havia de pensar abans de contestar). Té la lliçó apresa i està segur del què fa, i el que és més important des del meu punt de vista, té raons per explicar els perquès. Se’n va sortir prou bé.

El sistema és diferent al que havia vist altres vegades: Obama tenia una llista dels periodistes que volien preguntar i els anava cridant pel nom perquè, un darrera l’altre, preguntessin el que volguessin. Res de preguntes escrites, res de joves inexperts. La premsa política és seriosa als Estats Units i amb anys a la professió, no com a Espanya, on viure del periodisme és gairebé impossible i quan et fas gran o et jubilen o busques millores laborals i salarials a altres indrets (amb honroses excepcions, és clar).

L’interès i l’exposició en els mitjans del president aquests dos primers mesos ha estat molt alt. La premsa el segueix d’aprop i cada decisió o visita és publicada i reproduïda fins a la sacietat, i això està provocant un cert cansament. Segurament per això el 10 de febrer ell no va superar els índex d’audiència dels seus predecessors en les seves primeres rodes de premsa. Mentre que la de Bill Clinton va seguida per 64,3 milions d’espectadors, i la de George W. Bush per 64,8, Obama es va quedar als 49,5 milions, segons les xifres del servei de Nielsen.

Estar a la cresta de l’onada és el desig de tots els polítics; el difícil, però, és mantenir-s’hi.