>Josep Pla no gaudiria de Washington

>

Vaig llegir fa temps una selecció d’articles del conegut Quadern Gris de Josep Pla, i és una delícia. Descriu com ningú sensacions, paratges i persones en situacions rutinàries. Escrivia sovint sobre les seves passejades per l’Empordà, xerrant amb la gent a la botiga de queviures, comprant el pa o fent un tallat a la plaça. Avui he pensat en tot això quan, per enèsima vegada, m’he enfilat a un dels dotze ascensors de l’edifici on treballo. La meva oficina és a l’última planta, la dotzena, i això fa que sovint hagi de parar durant el trajecte en dues, tres, quatre o, en alguns casos, deu de les dotze possibles parades. Un malson. El que més m’està irritant darrerament, però, és la mala costum de la gent: entre i surten sense ni saludar. Ni un “hola, què tal”; ni un “bon dia”; ni un “adéu” quan surten. És patètic. Alguns entren fins i tot jugant amb la blackberry i només aixequen la vista de la pantalla o el teclat per assegurar-se que la llumeta de la seva planta està il·luminada. Es planten al teu davant , potser et donen l’esquena, i quan han de sortir, marxen sense dir ni ase ni bèstia.

He començat una croada personal per saludar. Normalment no els dic res quan entren, amb l’excepció de si entro jo que aleshores saludo amb un “bon dia”; però quan se’n van, és la meva. És divertit veure la reacció de la gent quan ja fora de l’ascensor senten el meu “adéu” o “bon dia”. Aleshores es giren sorpresos amb un gest com de qui no s’havia adonat que hi havia algú altre a l’ascensor. Gairebé tots contesten amb un “adéu”, o un “oh perdó; adéu”, i una minoria fan com si res haguessin sentit i continuen a la seva, mai millor dit.

No sé si és la globalització, la tecnologia, o el fred, però els nivells d’indiferència d’alguns vivint en societat crida l’atenció. En aquest sentit, em ve al cap sovint la cua a la Carnisseria o la Fleca del poble de la meva mare quan, de petit, acompanyava al meu pare a comprar els dissabtes. Era entrar i interactuar amb els altres tot i no conèixer-los. “Qui és l’últim?”, era la pregunta habitual que obria la conversa. És clar que des de darrera el taulell, la mestressa també s’encarregava de mantenir el bon ambient amb preguntes xafarderes pròpies d’un ambient de poble. Fos com fos, d’aquelles converses amb desconeguts als silencis de l’ascensor de la feina hi ha la nit i el dia.

Bon dia tingui!

var _sttoolbar = {}stBlogger.init(“http://w.sharethis.com/button/sharethis.js#publisher=d58747d4-d38d-4728-9157-6fc6f2553995&type=blogger&buttonText=Comparteix-ho%2FShare%20it”);

3 comentarios en “>Josep Pla no gaudiria de Washington”

  1. >Estic molt i molt d’acord amb tu. Jo també, i ja fa molts anys, que mantinc aquesta croada: als ascenssors, a l’entrar en qualsevol edifici, al cedir el pas, als supermercats, a tot arreu… No crec que sigui ni la tecnología ni el fred ni la globalització… és l’orgull propi de l’èsser humà… la grandesa de sentir-se superior…

  2. >Totalmente de acuerdo! Me he sentido muy identificada! Me molesta muchísimo que no saluden y que no den las gracias o se pidan las cosas por favor. Me gusta que la gente note la diferencia! La expresión de la gente denota que es un detalle que se valora porque cada vez escasea más la buena educación. Simplemente es calidad humana.Una vez más me ha encantado Gus!! Ya sabes que si te molesta esto siempre puedes volver!

  3. >Pues a mi me toca los huevos tener que saludar a la penya en el ascensor… no es mala o buena educacion, es el caracter de cada uno…Y precisamente en USA se habla mucho en el ascensor, mucho mas que en espanya… aunque va segun la cultura de cada estado. y claro, en DC hay abogados y politicos, que no son los mas extrovertidos.mohd

Los comentarios están cerrados.