>Sopar amb Xavier Sala i Martin és sempre un luxe. Ahir amb una colla d’amics vam convidar-lo a compartir taula i conversa. A la vora de Dupont Cercle, a Connecticut Avenue, hi ha un modest restaurant italià de pasta, pizza i gelat que permetia una certa intimitat en una estratègica taula situada a la vora de la finestra.

Ell va arribar puntual un quart de 8 del vespre. Nosaltres hi érem feia uns minuts. El color negre de la corbata, els pantalons i la camisa feien del verd llampant de l’americana un fanal. El Barça acabava de “xorrejar” a l’Olympic de Lyon i quatre hores abans m’havia trucat al mòbil per preguntar-me un lloc on poder seguir el partit a la ciutat. El tema per trecar el gel no podia, doncs, ser un altre: futbol, i del bo.

De seguida, però, vam passar a la seva especialitat, l’economia. La conversa va ser enriquidora, amb arguments i constatacions sobre la situació als Estats Units, l’Amèrica Llatina, Europa i Àsia. És pessimista amb Europa i l’excessiva regulació que l’atenalla. També creu una desmesura innecessària l’ajuda pública dels governs que moltes empreses, aprofitant la crisi, s’adjudiquen amb l’excusa de que no se les pot deixar caure. “El mercat s’ha de netejar; que caiguin, es fragmentin o desapareguin—ja se’n crearan de noves sense productes tòxics als seus comptes i competitives”, diu fent honor al seu indubtable liberalisme.

Per Espanya augura una patacada que no s’atreveix a mesurar. “La dependència del totxo i la multitud de gent i empreses enganxades en la crisi immobiliària és perillosíssima. En sis mesos se li acabarà l’atur als primers desocupats que es van inscriure per cobrar el subsidi, molts dels quals l’estan utilitzant per pagar, ara, part o totes les mensualitats de l’hipoteca. Aquests, molts d’ells immigrants, què faran sinó deixar de pagar? I els pisos pels bancs; i els bancs sense poder vendre”.

La última pregunta va anar sobre Catalunya, o millor dit, sobre “Gulagtalunya”, com li agrada dir. “Som un país de funcionaris on els nostres avis eren innovadors, però ara no hi ha idees i on no som productius; cal una revolució que passa per reduir el proteccionisme, desregular i deixar al mercat que funcioni”.

Tres anècdotes abans d’acabar: porta dos rellotges, un en cada canell, perquè “si vas tard als aeroports, sempre la ma que estira la maleta és la que et dóna l’hora”. És un independentista nascut a Cabrera de Mar amb només un passaport: l’americà. I preguntat per si ja s’ha reconciliat amb Montilla, respon sense immutar-se: “No”; i et mira com dient, jo no he de reconciliar-me de res.

Aquest matí, de tornada a unes línies d’agraïment, em responia: “un plaer”. No Xavier, el plaer va ser nostre.