>Aquest cap de setmana he vist la pel·lícula revelació del premis Oscar, Slumdog Millionaire. Està rodada a Mumbai amb un pressupost de només 15 milions de dollars i és una gran obra.

El film explica la història d’un jove desemparat orfe que amb enginy i habilitat aconsegueix sortejar dels perills de la marginalitat i la pobresa, i per amor i sort és escollit com a participant en el famós concurs “Qui vol ser milionari?”. La mateixa sort segurament fa que les seves experiències vitals l’ajudin a respondre amb encert totes les preguntes fins guanyar el màxim premi que atorga el concurs, 20 milions de rúpies.

M’ha agradat la pel·lícula perquè amb una història senzilla i sense efectes especials als que Hollywood en ens té acostumats, aconsegueix captar l’atenció de l’espectador i no deixar-lo anar fins al final. També he gaudit veient alguns dels indrets on vaig estar l’estiu del 2004 durant el meu periple per l’Índia.

L’Oscar a la millor pel·lícula és un premi merescut per com està feta, però també pel reconeixement que suposa a una indústria cinematogràfica, la Índia, que fa molt temps que demostra que és un fort competidor al gegant americà. I és aquí on, sense desmerèixer el premi, crec que Hollywood juga una altra carta amb el guardó.

El cinema americà té guanyat el seu mercat natural, el dels Estats Units, i segurament gran part de l’europeu—tot i que cada vegada menys–, i el centre i sud-americà, però veu com altres indústries li roben quota. És el cas de l’asiàtic on el nivell de penetració de Hollywood no és tan alt.

Crec que darrera el guardó a Slumdog Millionaire, com també a les pel·lícules d’Almodóvar, el treball de Penélope Cruz o Javier Bardem, hi ha l’interès estratègic de recordar-li al públic d’altres mercats—l’indi i asiàtic en el primer cas, o l’hispà (on es compta l’espanyol i llatinoamericà) en el segon—, la força de les produccions nord-americanes.

Màrqueting, pur màrqueting.