>Obama no és déu

>Em poso a escriure quan no han passat ni dotze hores de la pressa de possessió d’Obama. A aquestes alçades no deu quedar ningú al planeta que no hagi vist o un fragment del seu discurs, o una fotografia de la seva jura com a 44è president dels Estats Units. He tornat a estar de sort per estar vivint una experiència com aquesta a Washington.

Sabeu que els més de dos milions de persones que han participat en la cerimònia han anat arribat a la ciutat per fases, i no va ser fins la nit de dilluns que la ciutat no es notava realment plena.
El concert davant el Lincon Memorial de diumenge va ser un termòmetre; s’esperava una assistència de mig milió de persones, però segons la policia de Washington només hi van anar 400.000. Ahir la cosa va ser diferent, i malgrat el fred que feia (temperatures per sota de zero graus) n’hi va haver que van passar la nit al ras, fent cua, per entrar al recinte conegut com a Mall. Jo vaig optar per llevar-me d’hora. A les 6am em va sonar el despertador i, il·lusionat i neguitós per no saber quants haurien matinat més que jo, vaig vestir-me i anar-me’n cap al Capitoli. Com esperava, a mesura que m’apropava, la densitat de gent per metre quadrat anava augmentant. La policia va habilitar controls de seguretat per escorcollar a tothom. Això va crear un dels principals problemes de la jornada que segurament cap mitjà reflexa avui en les seves pàgines. És cert que per qualsevol il·luminat, la cita d’ahir era una bona ocasió per “passar a la història” fent petar alguna bomba o tirotejant a algú, però els pocs accessos i la lentitud van fer de l’accés al Mall un veritable infern. Vaig veure dones plorar de fred que no podien ni moure’s per la quantitat de gent que s’apretava per passar l’escorcoll i continuar.
Un cop a dins, la mobilitat també era reduïda i complicada. L’avinguda Pensilvània (per on va circular Obama en sortir del Congrés i anar a la Casa Blanca) queda al mig de la ciutat i el parc, i estava doblement vallada per la desfilada, fet que obligava als vianants a anar d’una punta a l’altre per poder passar al recinte principal. El problema es va agreujar quan va acabar la jura i l’avinguda va quedar bloquejada per milers de policies. Això va fer de barrera per molts que no estaven disposats a aguantar més temps suportant el gèlid vent que va bufar tot el matí. Una jove plorava desconsolada perquè la deixessin creuar mentre altres s’encaraven a la policia demanant pas. Segons m’explica un company periodista, un malhumorat agent del servei secret va respondre a un home negre dient-li que “si era allò el que volia (en al·lusió a la presidència del primer afroamericà), doncs ara que aguantés les conseqüències”.
Jo feia molt temps que no passa tant fred. Ni els guants ni les tres capes d’abric que portava van estalviar-me un patiment que només recordava en els pitjors dies d’esquí. Em consola haver estat a pocs metres del Capitoli i haver vist passar la comitiva presidencial amb Barack Obama saludant al darrera d’una limusina blindada i a prova de bombes. A l’organització de l’acte, però, li poso un 2.
Ah, i una altra cosa: portem massa temps parlant d’Obama. He tingut la sensació aquests dies que la gent el veu com un déu, i això, per un polític, és molt perillós per dos motius: s’esperen miracles d’ell, i és humà; i l’ailla de la realitat perquè tothom li fa la gara-gara. Siguim com sigui, puc dir sense complexos que estic fart d’Obama, i només fa unes hores que és president.
Anuncios