Aquestes festes he anat a Barcelona. Abans de tornar a la normalitat vull fer un apunt que no m’ha passat desapercebut: quant i com es fuma a Espanya.

És increïble la quantitat de gent que fuma i el poc respecte que hi ha pel no fumador. El govern socialista ha volgut contentar a tothom aprovant una norma que deixa llibertat als establiments de menys de 100 metres quadrats (vull dir, sobre tot, bars i restaurants) i, com és lògic, cap empresari amb quatre dits de seny, ha decidit no acceptar clients al seu establiment perquè fumen. En què carai devia pensar el o la ministra de torn quan van introduir tan estúpida condició a la llei? Als Estats Units no fuma gairebé ningú, està mal vist, i qui ho fa ha d’anar al carrer a fer-ho, perquè a tot arreu està prohibit (dic Estats Units, perquè ho conec, però segur que altres països també ho fan així).

Jo no em canso de demanar als que estan al meu voltant quan vaig a casa que, sisplau “no em fumin”. A força de demanar-ho, de vegades em guanyo (com ha estat de nou aquestes festes) l’adjectiu de pesat, o encara pitjor, d’intransigent. Té nassos la cosa, perquè si algú pensa què és fumar (cremar full de paper i fulles seques amb additius químics per inhalar-ne el fum), tothom entén que això (que pot ser molt respectable per alguns) s’ha de fer a l’aire lliure. Doncs no! N’hi ha fins i tot que es molesten perquè en un restaurant “entre plat i plat” volen fumar… “Ah, com és entre plat i plat no passa res!”. Ho sento, sí, sóc un intransigent, però no m’agrada que em fumin, ni que em fotin el pèl. A fumar, al carrer; i el senyor Zapatero que no vulgui contentar a tothom amb les seves lleis, perquè a més ens torna a fotre el pèl.