>Els atractius d’Hondures

>He passat més d’una setmana sense escriure. La festivitat del dia d’Acció de Gràcies als Estats Units m’ha portat aquest any a Hondures, Centre Amèrica. Hi he estat quatre dies fent un recorregut pel nord, entrant i sortint del país per San Pedro Sula.

Hondures és una república presidencialista. La capital és Tegucigalpa que si la comparéssim amb Madrid, San Pedro Sula seria Barcelona (potser per això vam decidir entrar per aquesta ciutat).
La capital és una ciutat administrativa, a on es prenen les decisions; i San Pedro acull gran part de l’economia productiva, la real, no la financera i especulativa.

La nostra ruta ens va portar la primera nit a Tula, un poblet costaner des d’on van apropar-nos a La Ceiba per sortir en ferrí cap a l’illa d’Utila on vam passar dues nit.

Hondures és un país pobre, molt. Després d’haver-hi anat, no recomano a ningú que el visiti. He vist pobresa (la misèria imagino que és més difícil veure-la) per tot arreu. El millor hotel de Tula era un motel molt digne però sense cap luxe: senzill, senzill; i era el millor. Els carrers difícilment tenen voreres pels vianants, i el ferm de les calçades és irregular com l’horografia del país. No hi ha ordre enlloc. La circulació és caòtica i sense normes, on guanya el més fort o el més atrevit, amb la inseguretat que això genera pels ciutadans, siguin locals o visitants.
L’excepció ha estat Utilia. La illa forma part d’un arxipèlag situat al nord del país, al bell mig del mar del Carib. És un paradís natural molt atractiu pels amants del submarinisme i busseig. Nosaltres ens vam repartir entre els que tenien el curs d’iniciació per fer immersió amb ampolles i els que no. Jo estava en el segon grup, tot i confirmar-me en la voluntat de fer el curs algun dia–tothom em diu que nedar entre peixos és una experiència impagable; la veritat és que veure el fons marí des de la superfície ja és un gran què.
Com deia, Utila és diferent perquè havia estat colònia britànica. La majoria de gent parla anglès i viuen com lluny del món. El carrer principal el van cimentar a principis d’aquest any gràcies a un préstec del Banc Interamericà de Desenvolupament. La seva població viu del turisme i la majoria d’establiments són motels, restaurants de platja, i bars de copes a l’aire lliure on l’etiqueta requerida és la samarreta i el banyador. No sé si la crisi dels mercats financers els afecta molt.
El que també ha pagat molt la pena ha estat el menjar. Molt tropical, o caribeny si es vol. Fruita a dojo, coco, sucs naturals per esmorzar, dinar i sopar. I què puc dir de les gambetes, el peix a la pedra pescat hores abans. Una delícia.
De tornada, a la ciutat de San Pedro Sula esperava veure més civilització, però no. La mateixa història: pols, poca urbanització dels carrers, circulació frenètica i escasos atractius turístics. La catedral, acabada durant la meitat del segle XX, es titllada de lletja (sic) per la guia. I el museu d’antropologia no és més gran que el museu agrícola de Salomó, al Tarragonès. A més, deixen als colonitzadors a l’alçada del betum. En sortir més valia no dir d’on veníem no fos cas que encara ens fotessin fora del país a bastonades.
Anuncios